Bloc "Tremendu". Un quiosc personal

L'aeroport fantasma de Ciudad Real: 500 milions d'euros.

2010-10-05T17:40:00.000+02:00

Noticia publicada el 2/10/2010 a La Vanguardia. Tremenda, tremenda.

Mireu-vos aquests dos vídeos que parlen del tema. Realment és vergonyos.

Veure el vídeo 2 Televisió publica Suïssa. clicar aqui.

'Le Monde' qualifica l'aeroport de Ciudad Real com una "trista desviació de les finances públiques"

Un reportatge al rotatiu francès denuncia la ostentosa inversió pública en un aeroport que opera tres vols setmanals gestionats gràcies a una subvenció per la companyia Ryanair

"Avui, un silenci de catedral regna en l'immens hall de sortides", escriu Jean-Jacques Bozonnet al prestigiós diari francès Le Monde en un reportatge d'investigació que situa la colossal inversió pública realitzada en el aeroport de Ciudad Real en el punt de mira. Milions d'euros de diners públics gastats en una cridanera i alhora ruïnosa infraestructura en un context de permanents tensions entre Catalunya i el Govern espanyol per un finançament autonòmic considerada per amplis sectors com desequilibrada i desigual.

El passat dia 27, el rotatiu es va fer ressò de l'escandalós fracàs de l'aeròdrom, a què es refereix com un "aeroport fantasma", que posseeix una de les pistes més llargues d'Europa, unes instal.lacions dimensionades per acollir uns dos milions i mig de passatgers a l'any i que va suposar una inversió de 500 milions d'euros -un 40% dels quals aportats per Caixa Castella-la Manxa, posteriorment intervinguda pel Banc d'Espanya-.

Recentment, la junta de Castella-la Manxa va haver injectar 140.000.000 més per compensar les enormes i constants pèrdues de l'aeroport, que únicament opera tres vols setmanals gestionats per la companyia Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que circulen pels passadissos, explica el periodista.

2010-03-10T17:46:00.005+01:00

Un retrat molt clar sobre el que ha passat. Article d'opinió de Joan Barril.

Ciutadans orfes

El PERIÓDICO. 10/03/2010 JOAN BARRIL

Les catàstrofes del cel i de la terra formen part de la civilització. Sabem construir ponts per les grans avingudes dels rius. Hem inventat els ports per posar portes al mar. Hem socialitzat el foc i l’hem tancat en llums i llars. Però quan els elements es posen juganers, llavors comença un curiós pugilat entre Déu i els homes. Ho va dir fa un segle el poeta Joan Salvat Papasseit. «Si Déu ha concebut el llamp per castigar els homes, Déu ha estat vençut perBenjamí Franklin», en referència a qui va ser l’inventor del parallamps.

Però no sempre és així. I massa vegades Déu mira cap a una altra banda. Deu ser perquè aquesta idea del Déu que ens deslliura de tot mal no és del tot certa. La divinitat no pot ser Tres en Uno, que tant serveix per obrir portes com per fer funcionar la moto encallada. A Déu també se l’ha d’ajudar, i a vegades l’home també s’ha d’ajudar. S’esperava una nevada important. Poques vegades les previsions meteorològiques –digui el que digui el conseller de la cosa– han estat tan encertades com en aquest cap de setmana, a l’anunciar la nevada en cota i en superfície. Malgrat aquestes previsions, la gent va sortir de casa disposada a circular per les carreteres entre els romàntics flocs del final de l’hivern. I llavors es van trobar amb els desastres.

Ha estat un desastre petit comparat amb les grans catàstrofes de la humanitat. Però un desastre que posa en evidència la nostra fragilitat. Desastre de la xarxa elèctrica, que és incapaç d’aguantar el pes de la neu. Desastre dels arbres que cauen sobre els ja prou precaris camins de ferro. Desastre de les concessionàries de les autopistes, que en l’avidesa dels peatges van invitar els automobilistes a anar cap al no-res. I de res va servir que aixequessin barreres en els peatges, perquè el mal a aquelles hores ja estava fet.

De la ciutadania s’espera més lucidesa i menys lament, és veritat. Però de l’Administració també s’espera que exerceixi el poder sobre les empreses privades que no compleixen amb la vocació social que els ha estat encomanada en règim de concessió. Quan l’Administració no pot exercir el poder sobre aquestes grans companyies, ¿de quin poder estem parlant? La Guàrdia Urbana de Barcelona posa multes als vehicles que en plena nevada es van quedar encallats en llocs prohibits i l’alcalde es mostra magnànim dient que els perdonarà. Es perdona una multa, però, ¿qui perdona l’autoritat?

I després hi ha la mentida. O, per suavitzar-ho, la confusió entre els desitjos del governant i la realitat del carrer. Mentre el secretari d’Interior anunciava que ja no quedava ningú a les carreteres, els pobres conductors intentaven treure l’última energia que quedava als seus telèfons mòbils per trucar a les ràdios i dir: «¡Som aquí!». No és la primera vegada que des de la Conselleria d’Interior es desvia la responsabilitat cap a tercers i es diu que tot s’ha fet bé. Només va ser una nevada, per una altra part esperada. Però una roda de premsa no dóna caliu ni protecció a uns ciutadans encallats en el gel.

L’enunciat de la conselleria de Joan Saura no es limita a Interior. També parla de relacions ciutadanes i de participació. Com a relacions, ben poques. Com a participació, a aguantar-se i la culpa és seva per haver sortit de casa. Per governar bé no n’hi ha prou amb les multes i les prohibicions. A canvi s’ha de donar una mica d’eficàcia. I aquesta, dilluns, va quedar coberta per la neu.

2010-03-08T18:56:00.005+01:00

Fa molts mesos que no escric res al bloc, i tot i així hem descobert a personatges molt "tremendus", Millet, Montull, entre d'altres, però davant del desànim que et creen algunes noticies, a vegades trobem una perla que et fa somriure i et dóna esperances, aqui la teniu.

He posat un fotograma del film "no matar a un ruiseñor" (1963) de Robert Mulligan, on surt un personatge amb clase com el que descriu Manuel Vicent, és Atticus Finch interpretat per Gregory Peck.

El Pais 07/03/2010

MANUEL VICENT

Tener clase

No depende de la posición social, ni de la educación recibida en un colegio elitista, ni del éxito que se haya alcanzado en la vida. Tener clase es un don enigmático que la naturaleza otorga a ciertas personas sin que en ello intervenga su inteligencia, el dinero ni la edad. Se trata de una secreta seducción que emiten algunos individuos a través de su forma natural de ser y de estar, sin que puedan hacer nada por evitarlo. Este don pegado a la piel es mucho más fascinante que el propio talento. Aunque tener clase no desdeña la nobleza física como un regalo añadido, su atractivo principal se deriva de la belleza moral, que desde el interior del individuo determina cada uno de sus actos. La sociedad está llena de este tipo de seres privilegiados. Tanto si es un campesino analfabeto o un artista famoso, carpintero o científico eminente, fontanero, funcionaria, profesora, arqueóloga, albañil rumano o cargador senegalés, a todos les une una característica: son muy buenos en su oficio y cumplen con su deber por ser su deber, sin darle más importancia. Luego, en la distancia corta, los descubres por su aura estética propia, que se expresa en el modo de mirar, de hablar, de guardar silencio, de caminar, de estar sentados, de sonreír, de permanecer siempre en un discreto segundo plano, sin rehuir nunca la ayuda a los demás ni la entrega a cualquier causa noble, alejados siempre de las formas agresivas, como si la educación se la hubiera proporcionado el aire que respiran. Y encima les sienta bien la ropa, con la elegancia que ya se lleva en los huesos desde que se nace. Este país nuestro sufre hoy una avalancha de vulgaridad insoportable. Las cámaras y los micrófonos están al servicio de cualquier mono patán que busque, a como dé lugar, sus cinco minutos de gloria, a cambio de humillar a toda la sociedad. Pero en medio de la chabacanería y mal gusto reinante también existe gente con clase, ciudadanos resistentes, atrincherados en su propio baluarte, que aspiran a no perder la dignidad. Los encontrarás en cualquier parte, en las capas altas o bajas, en la derecha y en la izquierda. Con ese toque de distinción, que emana de sus cuerpos, son ellos los que purifican el caldo gordo de la calle y te permiten vivir sin ser totalmente humillado.

Contra el tremendisme mediatic; Que parli l'expert !

2009-08-03T19:05:00.002+02:00

El periodico. 8/7/2009 L’ENTREVISTA AMB ALBERT SALAZAR, DIRECTOR MÈDIC.

Albert Salazar: "La grip d'aquest hivern serà com totes"

És responsable del que passa a l’Hospital de Bellvitge, el punt sanitari al qual es dirigeixen dos milions de catalans quan es troben malalts. Un espai dur i delicat.

Àngels GALLARDO

–¿Té por de la grip A?
–No. No li tinc por. La meva experiència em diu que quan t’alarmes anticipadament per una cosa, després la realitat posa les coses al seu lloc i a penes queden en res. Jo crec que la grip d’aquest hivern serà com totes. Cada any tenim epidèmies de grip impressionants.

–¿No li planteja incògnites?
–Hi ha incògnites, però el que estem veient és que els malalts greus per aquesta grip tenien altres patologies importants, i que l’índex de letalitat del nou virus és inferior al dels anteriors. La grip estacional causa una mortalitat espectacular, però no ens en recordem.

–¿Prepara l’hospital d’alguna manera davant la nova grip?
–Cada any el preparem. Tot està previst. Com sempre, l’epidèmia de grip hivernal saturarà l’hospital, els serveis d’urgències treballaran en unes condicions extremes..., però això ens ha passat cada hivern, i alguns –el 1999 i el 2001– d’una forma gravíssima. Si hi ha sorpreses, les afrontarem.

–¿Com?
–Tenim prou llits per a malalts en situació crítica. Podem afrontar una epidèmia greu. Si passa, és clar, deixarem de fer intervencions quirúrgiques programades, i augmentaran les llistes d’espera de cirurgia. Això és així.

–Canviaran els uns per uns altres.
–Exacte. La previsió consisteix a poder activar canvis ràpidament. A saber com actuar en funció del que vagi passant. L’hospital té els llits que té, i sempre està ocupat en un 95% de la seva disponibilitat. A vegades, en el 100%. El que no puc fer ara és tenir sales buides a l’espera de la grip.

–¿Creu que s’està exagerant?
–No. Entenc que un virus nou és una notícia. El que passa és que això per a mi és una cosa normal, quotidiana. Quan vius un fenomen de prop sempre et sembla que qui l’explica li dóna massa importància.

–Massa importància.
–El meu veí és advocat i cada vegada que llegeix això de la grip A em pregunta. Jo li dic que no passa res. Més encara, crec que estan passant coses molt més greus: ¿quants casos de tuberculosi hi ha a Barcelona? ¿Quantes infeccions de sida, gravíssimes, estan passant avui mateix en aquesta ciutat? És lògic que l’Administració s’ocupi de la grip, perquè si no seria una inconsciència, però tot en el seu terme just.

–¿Què és més greu al seu hospital?
–La situació de les llistes d’espera, especialment les dels malalts de càncer. I veure com inverteixo els pocs diners que tinc aquest any. La grip A no em pot fer perdre el nord de la meva obligació diària. Si al desembre hi ha una epidèmia important per aquest virus o un altre, l’afrontarem. N’hem passat moltes.

–¿És molt complicat dirigir mèdicament un hospital?
–Com qualsevol organització de persones. Aquí treballem 800 metges, 2.000 infermeres i un miler de portalliteres i administratius. És l’empresa més gran de l’Hospitalet de Llobregat. Avui, com cada dia, operarem 100 persones, i a urgències n’atendrem 350.

–¿Com se sap la xifra d’urgències?
–La demanda urgent és previsible, molt més del que es podria pensar. Jo vaig ser coordinador d’urgències durant cinc anys en aquest hospital, i sé quants malalts vindran dilluns, quants n’haurem d’ingressar dimarts... El pitjor dia és el dilluns.

–¿Vostè sap tot el que està passant a l’hospital?
–Ho sé bastant. La meva activitat diària consisteix a donar resposta al que l’hospital necessitarà les 24 hores immediates: quants llits per a malalts crítics, quants per a urgències... M’he d’assegurar que aquests 100 malalts programats per operar-se tindran cirurgià, quiròfan i llit. I he de procurar que a la tarda quedin llits lliures per a nous malalts urgents greus.

–¿També sap quants seran?
–Uns 30. Si a les tres de la tarda no tinc aquests 30 llits lliures, sé que quan demà arribi a l’hospital hi haurà malalts en lliteres, a urgències, pendents d’ingressar. La meva feina consisteix a evitar-ho.

–Vostè munta cada dia un puzle que hores després es desmunta.
–Si fa no fa. Però si tens un model i tot està planificat, els imprevistos són mínims. Jo no puc preveure un accident, però no deixaré a la improvisació una cosa que sé que passarà: jo sé que avui vindran entre 340 i 360 persones a urgències.

–¿Treballa sota molta pressió?
–Hauria de dir que sí, però la veritat és que no tinc aquesta sensació. Estic entrenat per actuar sota pressió. La feina més forta que he fet en la meva vida van ser els cinc anys que vaig dirigir l’àrea d’urgències. Si has passat per un destí que és el pitjor de l’hospital, estàs preparat per afrontar qualsevol conflicte. Encara que rebo el pes de tot l’hospital, no em sento pressionat.

Dues opinions sobre el fitxatges "tremendus"del "Real Madrid"

2009-06-17T16:44:00.005+02:00

Producte estrella: Hipoteca Cristiano

Iu Forn. Avui. 17/06/09.

La parella formada per A i per B visiten una entitat bancària per sol·licitar la hipoteca que els ha de permetre comprar el pis de protecció oficial guanyat en

un sorteig. Escoltem el senyor banc: “Cinc habitatges per a 26.983 aspirants i us toca. Molt bé, no? I a què heu vingut, a explicar-me la sort que teniu?... Una què?... Una hipoteca? Voleu una hipoteca? Ha, ha, ha. Quin gran sentit de l’humor teniu... Perdoneu, vaig a trucar a un company d’una altra sucursal... Pep, tinc aquí un parell de passerells que diu que volen una hipoteca... Hauries de veure’ls la carona, sí... No, no els he fotut fora perquè encara estic rebolcant-me per terra de l’atac de riure que m’ha agafat...”.

En W és un empresari que va a veure el delegat de la sucursal bancària amb qui treballa des de fa més de 20 anys. Una sucursal que, gràcies al senyor W i d’altres senyors W com ell, ha guanyat molts diners. Escoltem què diu el senyor W: “Necessito un crèdit de 70 milions de pessetes... No, és per a unes noves màquines que em permetrien obrir un nou segment de negoci i crear 5 llocs de treball més... Sí, de moment cinc, però la idea és que en dos anys en pugui crear 10 més... Sí, sí, conservant ja els 24 que tinc ara, sí... Ah, que no pot ser... Ho diu la central... Ja ho entenc ja, però tu no podries fer una gestió per... Ah, que és impossible, que et sap molt de greu, però que han tancat l’aixeta... Vaja...”.

I ara escoltem el ciutadà Florentino de visita al despatx del superdirector suprem de CajaEspe (digui-li Banc Eresnoviadelmar): “Nada, machote, tú te vienes al palco y te pones de croquetas hasta el culo... ¿Azafatas? Y si quieres azafatos, también... Y, oye, campeón, ¿150 millones de euros no los tendrás aquí a mano, verdad?... Joder, figura, pues claro que tendrás un autógrafo suyo... Sí, sí, me los llevo en efectivo... Un abrazo”.

¿De qui són els diners que es llencen?

JOSEP-MARIA Terricabras. El periodico de Catalunya 17/06/09.

Fa dies que assistim a l’espectacle obscè d’uns fitxatges de jugadors de futbol pagats a preus astronòmics. Es justifica amb bestieses del tipus: «Si es paguen aquests diners és que ho valen» o bé «Són inversions que es recuperen fàcilment». En molts altres casos és mentida que els preus siguin els correctes. ¿O no hem après res encara de la crisi immobiliària? També és mentida que despeses incomprensibles puguin ser rendibles. ¿Algun economista recomanaria que una empresa com el Reial Madrid, que arrossega un dèficit de 500 milions d’euros, fes despeses ni remotament semblants a les que està fent el senyor Florentino Pérez?
Hi ha, és clar, una colla de punts interessants en tot plegat. D’una banda, el president del Reial Madrid no hi posa ni un duro de la seva butxaca. I, quan li convingui, se n’anirà a casa seva tan content, tal com va fer quan no va acabar el seu primer mandat. D’altra banda, la pregunta clau és: «D’on surten els diners?», perquè el club no en té, el president no n’hi posa, però, en canvi, la mercaderia s’ha de pagar al comptat. Doncs surten d’alguna entitat bancària, que es veu que concedeix crèdit al club, segurament amb l’aval del seu patrimoni.
No sé si el periodisme d’investigació encara existeix o si ja ha estat prohibit. Però estaria molt bé que algú ens fes saber el nom del banc o bancs que hagin fet els crèdits i les condicions amb què els han fet (interessos, terminis, recàrrecs en cas d’incompliment, etcètera). Per garantir la transparència en l’ús dels diners, també s’hauria de saber si aquests bancs han obtingut ajuts públics per poder tirar endavant, quantes peticions més de crèdit han rebut d’altres empreses i particulars, quantes n’han atès i en quines condicions. Perquè potser serà la fiscalia la que hi hagi d’intervenir d’ofici.
En una època de crisi gravíssima, no s’ha de poder jugar amb els diners de tots per caprici i vanitat. Ja ho sé que el capitalisme ho permet tot. Sobretot permet la injustícia i el menyspreu. Francament, no entenc que aquesta bogeria no provoqui alarma social i un control estricte.

PP i els "chiringuitos" de platja

2009-04-23T20:05:00.003+02:00

Noticia molt curiosa publicada al diari Publico.

El PP emprende una cruzada por la "cervecita en la playa"

La portavoz del PP, en el Congreso, Soraya Sáenz de Santamaría, argumenta que "los chiringuitos están muy apegados a España"

La decisión del Ministerio de Medio Ambiente de acabar con los chiringuitos tal y como hoy se conciben, en aplicación de la Ley de Costas —de 1988, que establece criterios de instalación—, ha puesto en pie de guerra al PP. Los conservadores consideran intolerable acabar con algo tan español, y enmarcan la medida dentro de las "improvisaciones geniales del Gobierno".

"Los chiringuitos, o expendedores de alimentos y bebidas en la playa como lo llaman ellos, están muy apegados a España. A los españoles les gusta tomarse una ración o una cervecita en la playa", ha afirmado la portavoz del PP, en el Congreso, Soraya Sáenz de Santamaría -en Onda Cero-, quien ha anunciado que su grupo parlamentario va a presentar una iniciativa para que se paralicen los derribos.

Con estos argumentos, el PP va en coherencia con los resultados de estudios como los de la consultora TNS, que entre otras cosas concluyen que los amigos, la playa, la siesta, las ensaladas o los chiringuitos no pueden faltar.

"Es necesario que se renueven las concesiones y que se elabore un plan de integración en las playas. Muchas familias viven de ello y no pueden quedar en el limbo", ha argumentado Sáenz de Santamaría.

Ja som independents ? oh yeah !!

2009-04-21T20:20:00.004+02:00

Noticia publicada al diari Avui.

Lucia Etxebarria i el Facebook

2009-04-20T20:15:00.002+02:00

Interessant article d'opinió publicat avui al diari gratuït ADN de l'escriptora basca.

Con amigos así...

Elvira Lindo y Mercedes Cebrián ya han comentado en sendos artículos que usan Facebook y que se comunican a través de él. 200 millones de personas ya lo usan. Sí, hablo de Facebook y sí, yo también estoy enganchada.

Voluntariamente he aportado información sobre mi edad, estado civil, ideología política, libros que leo, disco

s que escucho, películas que me han marcado... Con mi perfil y con los otros 199.999.999 Facebook se ha hecho con una extensísima base de datos sobre

potenciales consumidores y se ha convertido en el mayor soporte de publicidad seleccionada en función de los gustos del cliente. Sony, Coca-Cola, Blockbusters, Condé Nast y muchas otras marcas ya han firmado acuerdos con Facebook, de forma que si has dicho que te gusta un actor determinado te brearán con anuncios sobre su próxima película en cuanto salga. Yo, por ejemplo, recibo un montón sobre clubes de contactos para lesbianas, a saber porqué...

Cuando firmé el protocolo de Fb accedí, sin saberlo, a "que todos mis datos e información (incluidos los mensajes privados)puedan ser transferidos y procesados en EE UU de acuerdo a las leyes de ese país (.../...). Incluyendo el intercambio de información con otras compañías y agentes y agencias del Gobierno". En cristiano, esto quiere decir que la CIA tiene acceso a mi perfil. Y al tuyo. Así que piénsatelo mucho antes de escribir según qué cosas y compartir según qué secretos. Y nunca olvides el refrán de moda: " Eres más falso que un amigo en Facebook".

tremendista o realista?

2009-04-14T20:08:00.004+02:00

Afirmació feta per Santiago Niño Becerra, economista, al llarg d'una entrevista a TV3. El diari La Vanguardia se'n fa ressò i ja el va entrevistar fa uns mesos enrera.

El economista Santiago Niño Becerra prevé una tasa de paro del 30% en 2012

El catedrático asegura que España se encuentra actualmente en una situación de "precrisis"

Barcelona. (EFECOM).- El catedrático de Economía del Instituto Químico de Sarrià (IQS) Santiago Niño Becerra ha vaticinado que la tasa de paro española será del 30% en el año 2012, por lo que aproximadamente una persona de cada tres del total de la población activa estará desocupada.

En una entrevista a TV3 recogida por Efe, Niño Becerra ha asegurado que España se encuentra actualmente en una situación de "precrisis", pues, a su juicio, la crisis como tal comenzará en el año 2010 y se prolongará hasta el 2020, teniendo de este modo la misma duración que la Gran Depresión de la década de los años 30.

En el mes de febrero, España tenía una tasa de paro del 15,5%, la más alta de la Unión Europea (UE), lo que casi duplica la media del 7,9% de los 27 miembros de la UE. Según los datos de marzo, el total de desempleados en España se situó en 3.605.402 personas, con un aumento del 3,5% respecto a febrero.

En el transcurso de la entrevista, el economista del IQS ha pronosticado también que el precio del petróleo alcanzará los 250 dólares en el año 2015.

Asimismo, Niño Becerra ha señalado que el modelo económico español "basado en el hipercrédito y el hiperconsumo" se ha agotado, por lo que ha apostado por llevar a cabo "un cambio de comportamiento" basado en la productividad y la eficiencia.

Aqui teniu quan el van entrevistar a La Vanguardia el 3/10/08.

"En 2010 empezará la crisis de verdad y será brutal, terrible"

El catedrático de Estructura Económica de la Ramon Llull augura que la recesión durará diez años

Santiago Niño Becerra, nacido en Barcelona hace 57 año/s, es un hombre que habla claro.Catedrático de Estructura Económica, es profesor en la Facultad de Economía IQS de la Universitat Ramon Llull. Considera que la situación económica mundial va a ir "tendencialmente a peor" en los próximos tres años y que todas las medidas que se están aplicando no van a servir porque responden a un viejo manual que ha quedado obsoleto.
-¿Estamos ya en crisis?
-No, que va. Yo diría que estamos en "precrisis". La crisis empezará a mediados de 2010. Pero es que, además, lo que viene ahora y lo que vendrá no se parece en nada a lo que vivimos en 1993 o en el 2000. Esto es otra película, es una crisis sistémica. De parecerse a alguna cosa, se parecería al "crack del 29".

-¿Por qué es una crisis sistémica?
-Porque la manera como está funcionando el sistema se tiene que cambiar. En 1993 hubo un problema, se inyectó dinero en forma de crédito y se acabó. En 2000, lo mismo. Ahora no. Aplicamos un manual viejo que ya no funciona. Se han agotado las herramientas que se pusieron en marcha como el hiperconsumismo, el hipercrédito o la hiperdeuda y pasamos a otra película…

-¿Cuándo empezó esta "precrisis"?
-En septiembre de 2007 cuando se manifestó el problema de las subprime.

-¿Y hasta cuándo durará?
-Se alargará hasta junio o julio del año 2010. La tendencia dentro de este periodo será a peor. Esto no significa que un día la bolsa suba o que otro baje. En 2010 empezará la crisis de verdad. Caída "a plomo" hasta mediados de 2012. Habrá un hundimiento a nivel económico, y será a nivel mundial.

-¿Qué pasará a partir de 2010?
-Durante el periodo 2010-2012 el nivel de la caída será brutal, terrible. Habrá economías que sufrirán muchísimo, por ejemplo la española, la alemana, la estadounidense o la china. Habrá un periodo de estancamiento hasta 2015 y, a partir de ahí, comenzará un periodo de recuperación muy lento hasta 2018-2020. Estamos hablando de una duración de 10 años, similar a la "Gran Depresión" norteamericana de la década de 1930.

-¿El capitalismo ha llegado a su fin?
-El colapso del sistema capitalista aún no se ha producido. Los sistemas tienen una vida de 250 años. El capitalismo empezó entre 1815 y 1820 y terminará más o menos en 2070. Lo que ahora vivimos es una crisis de ajuste, como ocurrió en 1929. Las características del capitalismo no cambiarán pero el ajuste que se hará será muy importante.

-¿Cuáles son las posibilidades que tenemos para capear el temporal?
-Nada. Esto ha de pasar. Es inevitable.

-¿Pero los ciudadanos no tienen ninguna opción para intentar salir menos afectados?
-Yo siempre recomiendo que si alguien tiene deudas, que no se endeude más. Quien no tenga, que no se endeude y si una persona tiene deudas y dinero ahorrado, que lo dedique a reducir deuda. Otra cosa es que, antes de comprar nada, la gente se pregunte si realmente lo necesita. Que calculen muy bien cuales son las expectativas de sus ingresos y adapten el gasto. Lo que no sea necesario, no es importante.

-¿Habrá muchas empresas que puedan aguantar esta situación?
-No, habrá cierres en cascada. La evolución será cada vez a peor y, a partir de 2010, se acelerará.

-¿La culpa es de los bancos y las inmobiliarias?
-La culpa no es de una persona o de un grupo de personas. Las medidas que se han tomado han llevado al desastre. Pero si estas medidas no se hubieran tomado, no se hubiera crecido como se ha crecido. Y todos hemos estado muy contentos de crecer así.

-¿Habrá bancos que quebrarán?
-Sí, pero aunque un banco haga fallida no pasa nada. El problema es que, dentro de un escenario como el actual, que un banco caiga supone un torpedo a la confianza. El sistema que hemos montado no está atado con cables de titanio, está unido con algo tan intangible como es la confianza que, cuando se rompe, ya no se puede reparar.

-¿Es una buena decisión que los Gobiernos usen dinero público para salvar a las empresas?
-No servirá de nada. Se tiene que hacer porque el modelo dice que es lo que debe hacerse. Esto sirve para tapar un agujero, pero se abrirá otro. Estamos hablando de cifras tan brutales que es imposible tener dinero suficiente para tapar todos los agujeros.

-¿Cómo sabremos que estamos saliendo de la crisis?
-La recuperación se percibirá en el ambiente. El primer síntoma de la recuperación vendrá hacia 2012 porque no iremos a peor. El segundo signo será que algunas personas empezarán a hacer cosas.

-¿El resultado de esta crisis será la aparición de una nueva potencia económica?
-Yo opino que la figura del Estado irá a menos y que las grandes corporaciones tendrán más fuerza. Creo que General Electric es la primera corporación del futuro, es un caso a estudiar. En el futuro habrá más eficiencia, orden, aprovechamiento,…

-¿Grandes corporaciones como las de la película "Rollerball", que planteaba un futuro en el que las grandes corporaciones controlaban el mundo?
-Sí, eso mismo.

Dues visions de la crisi. Antoni bassas i Quino.

2009-03-20T19:07:00.003+01:00

Article de Antoni Bassas: 'La política, a la seva bola'

El Perisodico. 20/03/09.

Nou del matí d'ahir dijous. Fa una brisa fresqueta, però al sol s'hi està a la glòria. Serà --és ja-- un dia esplèndid. Per la cruïlla del passeig de Gràcia amb Gran Via circula un primer bus turístic gairebé buit. Els pocs viatgers contemplen l'espectacle insòlit d'un centenar de persones ocupant les portes de Zara.
Són --eren-- treballadors d'EMS, l'empresa que construïa els taulells i els prestatges de la marca revelació de l'últim quart del segle XX. L'empresa d'Amancio Ortega, el desè home més ric del món segons Forbes (18.300 milions de dòlars), ha decidit emportar-se'n la fabricació a la Xina. 126 famílies més amb l'aigua al coll. Xiulets, tambors, pancartes escrites a corre-cuita, i aquell aire incòmode de la gent com vostè i com jo que ha de muntar el numeret al carrer per cridar l'atenció. I a sobre, avui els periodistes no vindran perquè estaran més pendents de la vaga de mestres i dels estudiants anti-Bolonya. A aquestes altures, una deslocalització més --mentre no sigui la de la Seat o la de Nissan -- ja no impressiona ningú. Ja ho va dir Warren Buffet la setmana passada: estem vivint un Pearl Harbour econòmic.
Els 479.000 aturats de Catalunya i qualsevol persona amb dos dits de front sap que la política no és suficient per solucionar la crisi. Però és necessària. I a aquestes altures ja és d'una negligència culpable, d'una estultícia incomprensible, d'una insensibilitat suïcida, que ni a Brussel.les, ni a Madrid ni a Barcelona, la política s'hagi concertat per fer front a la crisi. Governs i oposicions, en què esteu pensant que no busqueu un gran pacte en senyal de responsabilitat davant d'aquesta crisi? Per què continueu a la vostra bola? Esteu pensant en les eleccions? Seran les vostres, per què si no ens serviu, com ens convencereu?
O la política fa front a la crisi, o la crisi començarà per carregar-se uns quants governs i acabarà per amenaçar la mateixa democràcia després, per poc que un populista espavilat faci el discurs del desprestigi del sistema. Diu Giovanni Sartori al seu últim assaig que "la democràcia és la millor màquina que s'ha inventat per permetre a l'home ser lliure. I el problema no és la màquina, sinó els maquinistes, els ciutadans, que no som res de l'altre món. Inventar aquesta màquina ens ha costat dos mil anys. Intentem no perdre-la."

"malos tiempos para la lirica"

2009-03-05T17:17:00.002+01:00

Interessant article de Josep Maria Espinàs publicat avui a El Periodico

Poesia sota la música

JOSEP MARIA Espinàs

Fa temps que no s'utilitza --o almenys fa temps que jo no la llegeixo-- l'expressió cançó lleugera. Em sembla que es va difondre durant l'època franquista, i responia a la popularitat d'uns cantants també considerats lleugers i d'unes cantants que cantaven tonadillas i coplas. Però, ¿és que hi havia alguna cançó que no fos lleugera? No havien aparegut encara els cantants i les cantants que interpretessin cançons que tinguessin continguts polítics, amb reivindicacions de tipus social, amb una alta exigència poètica i creativa.
La cançó no ha tingut, en general, el prestigi que se li ha concedit a la poesia. Com si la combinació amb la música i la seva popularitat la vulgaritzessin. Però popularitat no vol dir forçosament vulgaritat. És evident que hi ha milers de cançons que tenen èxit i que són d'una mediocritat absoluta. Però el gènere cançó ofereix també algunes obres d'una qualitat magnífica, com passa amb la poesia.
Estic segur que si, prescindint de la música, poséssim les frases d'algunes cançons en forma de poema --una frase sota l'altra-- descobriríem en el text una dignitat i una emoció líriques. Posem l'exemple de la coneguda cançó Lili Marlène que es va cantar durant els temps de guerra. Les paraules són senzilles, però el batec líric és evident:

"Davant la caserna
quan el dia es fon
la vella llanterna
encén un altre món"
(El fanal vermell de les cases on acudien els soldats...).

"El vespre és nostre i cada nit
robem instants a l'infinit,
tu i jo, Lili Marlène....".

¿I
no és un vers metafòric extraordinari allò que diu el desenganyat miner de la cançó que té per títol Sixteen tones?
"Jo vaig néixer un dia que no feia sol..."
I quantes cançons que ens han arribat amb les veus de Brassens, de Léo Ferré, d'Edith Piaf, fins i tot de Sinatra, tenen un ingredient líric. El que passa és que la seducció de la música absorbeix l'encert i la bellesa de les paraules.
"Recorda sempre això: un petó és només un petó, un sospir és només un sospir, allò que és important només dura un instant...". Més o menys ben traduït, aquest és el suport poètic que hi ha darrera la famosa melodia de la pel.lícula Casablanca.

Quin alcalde més "tremendu"

2009-03-03T18:59:00.002+01:00

El Periodico. 2/03/09

L'alcalde d'Alcaucín tenia 160.000 euros sota un matalàs

L'alcalde de la localitat malaguenya d'Alcaucín, José Manuel Martín (PSOE), detingut per presumpta corrupció urbanística, guardava 160.000 euros en efectiu distribuïts en diverses bosses a sota d'un matalàs d'un llit de casa seva, segons va publicar ahir el diari Sur de Màlaga.
Els diners es van trobar en un dels registres efectuats per la Guàrdia Civil durant l'operació Arcos, que ha destapat una trama que construïa vivendes en sòl no urbanitzable a la serra de l'Axarquía i en què també es van detenir les dues filles de l'alcalde i deu persones més. L'immoble va ser inspeccionat durant diverses hores per part dels agents i, quan van descobrir els diners, Martín va manifestar que els 160.000 euros eren "els estalvis de tota una vida", segons el diari. En total, la Guàrdia Civil s'hauria incautat de més de 250.000 euros en els 11 registres duts a terme en l'operació, que també ha esquitxat un arquitecte de la Diputació de Màlaga.

A qui correspongui, que prengui nota i faci alguna cosa

2009-02-20T17:52:00.002+01:00

Molt interessant entrevista Antoni Marsal, publicada el 12/2/09 a El Periodico

L'ENTREVISTA AMB ANTONI MARSAL, PRESIDENT DE LA UNIÓ PATRONAL METAL.LÚRGICA I DE LA UMC

Antoni Marsal: "Els del metall som el 24% del PIB català"

JOAN TAPIA

--¿Què representa el metall català i per què fan una crida?
--La Unió Metal.lúrgica de Catalunya agrupa les quatre patronals provincials. Som 20.000 empreses que donem feina a 300.000 treballadors. I estem associats a Foment, la patronal catalana, i a Confemetal, la patronal espanyola del sector.

--¿La idea de l'acte reivindicatiu és de la UPM?
--Els convenis del metall són provincials, i la UPM és la patronal de Barcelona. Està formada per 600 empreses adherides directament, 9 entitats territorials i 22 agrupacions sectorials.

--Amb 20.000 empreses i 300.000 treballadors, la mitjana és de 15 treballadors per empresa.
--A la UMC hi ha des de grans empreses, com Seat o Nissan, fins a un petit taller de reparacions. Hi ha grans, mitjanes, petites... i fins i tot microempreses. Aquest és el nostre teixit industrial, que avui està a la intempèrie.

--¿Davant de què?
--Davant d'un deteriorament progressiu i accelerat que va començar a intensificar-se a partir de l'estiu passat. Les vendes s'enfonsen brutalment i tenim greus problemes de liquiditat. Sense una reacció ràpida, moltes empreses acabaran morint. I, quan es mor una empresa, costa molt fer-la ressuscitar. El país s'empobreix i es llancen els esforços de molts anys.

--Hi ha hagut altres crisis i el sector sempre ha aguantat.
--I aguantarà. Però no hem de tolerar la mort d'empreses, i avui les coses són diferents i hi ha nous riscos. De la crisi dels 90 en vam sortir amb tres devaluacions de la pesseta. Ara no podem devaluar per recuperar competitivitat.

--¿Què és pitjor: la caiguda de la demanda o els problemes de liquiditat?
--Tots dos. El Govern ha de prendre mesures d'estímul per animar el consum i guanyar la batalla al pessimisme. Aquí el Pla Vive no funciona, però Alemanya subvenciona la compra d'un nou automòbil amb 2.500 euros, i les vendes es recuperen, fins al punt que l'ERO de Seat a Navarra s'ha reduït per la demanda alemanya. A França, l'ajuda per comprar un cotxe és de 1.500 euros.

--¿Els bancs en són els culpables?
--El sistema financer, i no únicament els bancs, ha estigmatitzat el sector del metall, al qualificar-lo d'alt risc. Estan acabant d'estrangular les empreses.

--¿Estrangular?
--Els bancs han reduït, o fins i tot eliminat, les línies de descompte i de finançament per a circulant i inversions. I les entitats que asseguren el risc de les vendes també incrementen les exigències i contribueixen a l'ensorrament. La falta de liquiditat estrangula.

--¿I què més els demanen a les administracions?
--Que no hi afegeixin problemes. S'ha de canviar la llei de morositat i donar un termini màxim de 60 dies per als pagaments. Les administracions paguen fins amb un any de retard. Abans els bancs avançaven els diners, ara, no.

--Sempre surt el fantasma de la banca.
--No sempre. El Govern ha de fer unes altres coses, com per exemple rebaixar els impostos que graven directament les empreses. L'impost d'activitats econòmiques és un contrasentit i s'ha de suprimir. I s'ha de reduir l'impost de societats, que és dels més alts d'Europa, i les cotitzacions socials.

--¡Déu n'hi do!
--Encara no he acabat. ¿Què pinta l'impost de matriculació quan les vendes d'automòbils estan caient a un ritme del 40% anual? I s'ha de permetre l'ajornament d'alguns impostos.

--Ja es permet.
--Sempre que hi hagi avals. I en aquest moment, les petites empreses no aconsegueixen els avals bancaris, no poden ajornar i es veuen impel.lides a tancar.

--Menys impostos no és un eslògan nou en una protesta patronal.
--El primer objectiu és que la societat catalana sàpiga que el sector, més els serveis derivats, representa el 24% del PIB català. I que si el metall ho passa malament, tot Catalunya patirà. Som el 24% del PIB català.

--No demanen la reforma del mercat del treball.
--La situació és greu i ens centrem en el més urgent, però el manifest afirma que la falta de flexibilitat de l'entorn dificulta que les empreses s'adaptin al descens de les vendes.

--El míting s'ha acabat. ¿Ara què?
--Primer de tot, demanar audiència al president de la Generalitat perquè conegui el document. El metall no és només Seat i Nissan. I demanar-li que convoqui una reunió amb les entitats financeres per tractar de la falta de liquiditat.

2009-02-19T16:44:00.002+01:00

Article de Joan Ollé publicat avui a El Periodico de Catakunya

Un dia perfecte

Despertar-nos amb esgarips d'oreneta, perquè ja és primavera. Disfrutar del sorollet de la cafetera i de l'olor amiga del cafè amb llet. Encendre un cigarret mentre per la ràdio ens expliquen els triples que va anotar Pau Gasol en els nostres somnis. Dir bon dia a aquest que tant se'ns assembla i ara s'afaita al mirall. Trobar la temperatura ideal de l'aigua de la dutxa i posar-nos la roba que més bé ens escau. Que arribi de seguida l'autobús, trobar seient i que tots els semàfors estiguin en verd. Beneir el que caigui del cel, ja sigui sol, pluja o diners. Treballar en un ofici que ens agradi amb gent de qui aprendre'l. Que al bar de l'esmorzar ens diguin pel nostre nom i no calgui demanar, perquè sempre és el mateix de sempre. Llegir una frase preciosa al diari i que l'horòscop auguri coses que ens convinguin. Rebre una trucada d'algú que pensa en nosaltres i nosaltres en ell (o ella). Que ens diguin: estàs molt guapo (o guapa), i respondre que exageren.
Dinar fora de casa i que la sobretaula sigui eterna. Tornar a peu a la feina, vivint la ciutat com si fos estrangera. Pensar que tota la gent amb qui ens creuem pugui ser estupenda. Treballar mentre la llum del dia ho permeti i, al capvespre, quedar amb algú per compartir una cervesa. No perdre mai ni un minut amb qui no ens vingui de gust. Fer-nos, de tant en tant, un regal (un puzle de 10.000 peces) o regalar-lo a la persona que més estimem i ens estimi. Arribar a casa, descal- çar-nos, quedar-nos en samarreta, sopar una truita a la francesa, fer una mica de puzle, desitjar bona nit als nostres, apagar el llum i que el somni se'ns emporti.

1.400 pocavergonyes i 1.400.000 estupids

2009-01-15T16:18:00.004+01:00

Interessant entrevista feta pels de "la contra"de La Vanguardia a Leopoldo Abadia, enginyer industrial i antic professor del Iese i del Harvard Business School.

Leopoldo Abadía, divulgador de misterios de la economía

"Prohíbete lamentarte de la crisis y actúa, invéntate algo"

VÍCTOR-M. AMELA - 15/01/2009.

Tengo 75 años. Nací en Zaragoza y vivo entre Barcelona y Sant Quirze Safaja. Soy doctor ingeniero industrial y he sido profesor del Iese y del Harvard Business School. Estoy casado y tengo 12 hijos (de 49 a 29 años) y 38 nietos. ¿Política? Libertad y decencia. Soy católico

¿Qué sabe de economía?

¿Yo? ¡Nada!

¿No? ¿Y por qué su blog tiene 2.030.000 visitas?

Una burrada, sí... Yo sólo explico ahí las cosas de la crisis económica que voy entendiendo... Y si no entiendo algo, no lo escribo. ¡Mi sorpresa ha sido descubrir cuánta gente lo agradece!

¿No nos han explicado bien esta crisis?

Para explicármela a mí mismo, para aclararme yo, escribí un documento de 10 páginas titulado Crisis 2007-2008 y se lo envié a dos amigos por internet, hace ahora un año...

De dos ¡a dos millones! en un año...

Ellos lo enviaron a otros, y estos a otros, y fue circulando, sin firma..., hasta que alguien lo rebotó un mes después a gente de mi propio despacho con este comentario: "No sabemos quién es el autor, pero por el estilo podría ser un joven estudiante universitario". ¡Es el mejor piropo que he recibido!

Y decidió colgarlo en un blog propio.

Sí, y este verano me entrevistó un periodista de la agencia Efe..., y a partir de ese momento me han llamado de radios, teles...

Y le fichan Buenafuente y Susana Griso..., y le publican libro: La crisis ninja.

Lo de ninja lo leí en La Vanguardia:mis fuentes son los diarios, sólo relaciono datos y explico lo que voy entendiendo.

Recuérdeme a qué venía lo de ninja.

Viene de no income, no job, no assets (sin sueldo, sin trabajo, sin propiedades): el tipo de gente a la que los bancos estadounidenses empezaron a conceder créditos hipotecarios por más valor que el de la casa.

¿Por qué hicieron eso?

Con muchos ninja,los bancos incrementaban su volumen del negocio. Eso sí, con un riesgo: ¿y si el ninja dejaba de devolver el crédito...? ¡El batacazo estaba cantado!, ¿no?

Pues a nadie se lo pareció entonces.

Como el mercado inmobiliario crecía…, todos tranquilos. Mientras, los bancos, de tanto repartir créditos, se quedaban sin dinero. Y para conseguir más dinero, crearon paquetitos con esas hipotecas suyas y los sacaron a la venta en los mercados financieros.

¿Y quién dio dinero por ellos?

Bancos de todo el mundo, inversores de todo el mundo..., y quizá usted mismo mediante la inversión en algún fondo, aconsejado por el agente de su sucursal bancaria...

Bastante tengo yo con mi hipoteca...

Las agencias calificadoras bendecían esos paquetes..., cuando llevaban dentro esas hipotecas arriesgadas - subprime-,ruinosas...

Pues los ninja dejaron de devolverlas.

Eso es, en cuanto se desinfló algo el mercado inmobiliario y empezaron a ver que su casita dejaba de valer lo que esperaban...

Y ya tenemos el batacazo. Que es mundial: todo el dinero está relacionado. Los bancos se asustan y dejan de prestar dinero. Y la economía se ralentiza.

Resuma esta crisis en una frase.

1.400 sinvergüenzas y 1.400.000 estúpidos.

¿A quién culpamos?

A los inventores de esas hipotecas. A los inventores de esos paquetitos (los mortgage backed securities:qué bien sonaba, ¿eh?). Y a todos los que fueron invirtiendo en ellos.

Esos son los estúpidos... ¿o codiciosos?

Da igual. Aquí ha habido muchos tontos..., ¡y algunos de esos tontos se las dan de muy listos en las portadas de los diarios!

¿Habría que extremar controles, no?

Bastaría con los controles regulares, pero siendo todos decentes y trabajando bien.

Ojalá, pero ya se ve que eso no sucede.

En la disyuntiva, prefiero tener libertad - pese a todos sus riesgos-a no tenerla.

Mientras llega la decencia, ¿qué hago yo para no caer en trampas financieras?

Fácil: no compres nada que no entiendas. Si no lo ves claro, si no lo entiendes, ¡aléjate!

Pero si llega Madoff y me promete que voy a ganar un pastón...

Lo de Madoff tiene mérito: montó otra de esas pirámides que tantas veces han caído, ¡que es obvio que un día se desmoronan...!

¿Qué haría usted con los Madoff?

A la cárcel. Pero, a causa de su edad, este acabará en su casa con una pulserita...

¿Dónde está el dinero que falta?

No está. Nos lo hemos comido entre todos.

Yo no.

¡Todos hemos estirado más el brazo que la manga, eh! ¿Habremos aprendido algo?

¿Debo ahorrar en vez de consumir?

Gaste lo que necesite..., ¡pero modere sus necesidades! Yo me lo he gastado todo en educar a mis hijos (ya han heredado, pues).

Si tengo unos ahorritos, ¿los muevo?

Yo no jugaría: los dejaría tranquilitos.

¿Es esta la peor crisis de la historia?

Lo es por esta razón: circula como la pólvora por todo el globo, al estar todo interconectado, al estar la economía globalizada.

¿Cuándo terminará esta crisis?

No crea a quien profetice fechas ni cifras del paro: especula. Nadie puede saber eso.

¿Qué puedo hacer yo para afrontarla?

Sé optimista, sin distraerte, y sé prudente.

Explíquese.

Optimismo: prohíbete lamentarte de la crisis y actúa: si no te dan trabajo, invéntalo. Distraerte es no focalizar energías en lo básico. Prudencia: analiza tus impulsos. Despidiendo a muchos empleados puedes errar...

¿Qué le diría al ministro Solbes?

¡Cuántos millones de euros del presupuesto distraídos en organismos de relleno...!

Pues Zapatero va a repartir más pasta.

Acabaremos pagándola entre todos, nosotros y nuestros hijos.

Ja hi torno amb mes "cosetes"

2009-01-10T14:12:00.002+01:00

Han passat unes setmanes però m'havia oblidat de posar-la

Absolts "per poc" els autors de l'article i la vinyeta del Rei amb l'ós Mitrofan

El Periodico. 17/12/08

EFE
MADRID

El jutge central de la sala penal de l'Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia ha absolt els autors de l'article i de la vinyeta publicats el 2006 a Gara i Deia en què es parodiava la mort de l'anomenat ós Mitrofan en una cacera en què havia participat el rei Joan Carles a Rússia.

En el judici que s'ha celebrat avui a l'Audiència Nacional, Vázquez Honrubia ha avançat la resolució i ha absolt José Antonio Rodríguez González, Javier Luis Ripa Jiménez i Nicolás Juan Lococo Cobo del delicte d'injúries greus al Rei de les quals els acusava el fiscal Pedro Rubira, que demanava per a tots tres multes de 10.950 euros.

El jutge ha considerat que existeix el "dubte raonable" que els processats tinguessin intenció d'injuriar la Monarquia, però els ha advertit que "per poc, per molt poc, no han traspassat" la línia legal que distingeix les paraules emparades en el dret a la llibertat d'expressió de les constitutives d'injúries.

Fotomuntatge a 'Deia'

En el fotomuntatge publicat en un quadern setmanal d'humor a Deia hi apareixia una imatge del Rei amb un ós mort recolzat en un barril de licor amb la llegenda Cellers Caza-Illa, per sentir-se com un Rei.

Anava acompanyat amb un rètol en què es podia llegir: "Mitrofan era un ós de fira, el van ficar en una gàbia i el van posar a tret del Rei després d'emborratxar-lo amb vodka i mel".

2008-12-22T00:01:00.005+01:00

Jo diria que és la notícia més tremenda de tot l'any. La vaig sentir a la cadena Ser, surt al seu web però no pas a "El Pais", ni a cap altre diari escrit de Catalunya, només al diari digital "el debat". He posat els dos articles sencers

El debat 18/12/2008.

Baixa el IRPF del 43% actual al 18%

Moncloa rebaixa d’amagatotis la tributació de directius i alts executius amb retroactivitat

El govern espanyol ha emprat un Reial Decret de prevenció del frau fiscal per rebaixar d’amagatotis la fiscalitat dels grans accionistes dels bancs, els membres de les seves cúpules, els alts executius i tota la seva família, inclosos oncles i nebots. Tots ells podran tributar l’IRPF al tipus reduït del 18% en comptes del 43% que se’ls aplicava fins ara. L’Executiu de Zapatero pretenia que la mesura passés desapercebuda i només l’havia recollit a través de l’opac redac tat del decret, on apareix una disposició final tercera que modifica el reglament de l’IRPF. El diari El Mundo va detectar-la i li ha donat una àmplia difusió, tot i definint-la com “aguinaldo fiscal” per les elits financeres.

A partir d’ara i d’acord amb el decret si, per exemple, el propietari d’un banc vol fer un préstec a la seva entitat per capitalitzar-la, podrà tributar pels interessos rebuts al 18%. El propietari d’una petita empresa d’hosteleria hauria de pagar el 43%. Aquests avantatges a la cúpula del sector financer tenen a més efecte retroactiu a l’1 de gener del 2008.

Per eliminar la "distorsió fiscal", justifica Solbes
Un cop esbombada la mesura, el Ministeri d’Economia i Hisenda ha argumentat que està orientada a eliminar la “distorsió fiscal” que hi havia i a assegurar la neutralitat i competència fiscal. Fonts del ministeri han explicat a Europa Press que no té sentit “penalitzar” fiscalment a les persones vinculades quan obtenen rendiments per productes de les seves pròpies entitats, circumstància que no succeeix quan el rendiment l’obtenen d’una entitat de la competència.

18/12/2008 El Mundo.

El Gobierno rebaja por sorpresa la fiscalidad de los banqueros y sus altos ejecutivos con retroactividad

Rebaja del 43% al 18% el IRPF por rendimientos de capital de sus entidades

CARLOS SEGOVIA

El Gobierno ha utilizado un Real Decreto de prevención del fraude fiscal para rebajar de tapadillo la fiscalidad de los grandes accionistas de los bancos, los miembros de sus cúpulas, sus altos ejecutivos y toda su familia incluyendo tíos y sobrinos.

Todos ellos podrán tributar en el Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas al tipo reducido del 18% en vez de al del 43% que, normalmente, les correspondía hasta ahora. La rebaja se centra en las rentas de capital mobiliario que reciban de sus propias entidades. Por ejemplo, cuando se trate de los intereses que logren en sus cuentas y depósitos, o el rendimiento que les generen las compras de bonos, cédulas, obligaciones o préstamos que realicen.

Si por ejemplo, el dueño de un banco quiere hacer un préstamo a su entidad para capitalizarla en los tiempos que corren, podrá tributar por los intereses recibidos al 18%. Si lo hace el dueño de una pequeña empresa de hostelería, le espera el 43%. Además, el regalo a la cúpula del sector financiero llega con efectos retroactivos al uno de enero de 2008.

La sorprendente medida constituye un aguinaldo fiscal para los responsables de las entidades españolas de crédito y aparece de pronto en el Real Decreto 1804/2008 de 3 de noviembre. Ha pasado inadvertida, porque el Gobierno no le dio ninguna difusión cuando la aprobó.

En ese decreto aparece una disposición final tercera que modifica el reglamente del IRPF. Este es el farragoso texto: "A los exclusivos efectos de lo establecido en el artículo 46 de la Ley 35/2006, de 28 de noviembre, del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas y de modificación parcial de las leyes de los Impuestos sobre Sociedades, sobre la Renta de no Residentes y sobre el Patrimonio, se entenderá que no proceden de entidades vinculadas con el contribuyente los rendimientos del capital mobiliario previstos en el artículo 25.2 de la Ley 35/2006 satisfechos por las entidades previstas en el artículo 1.2 del Real Decreto Legislativo 1298/1986, de 28 de junio, sobre Adaptación del Derecho vigente en materia de Entidades de Crédito al de las Comunidades Europeas".

L'intocable Carlos Fabra de Castelló

2008-11-30T16:34:00.002+01:00

Una noticia sobre una polèmica que té de fons l'honorabilitat del president de la diputació de Castelló, el Sr. Carlos Fabra (membre d'una família que ha governat, durant els últims dos segles, des del poder i l'ombra les terres castellonenques). Seguida de la noticia en la què es parla dels judicies pendents i per ultim una interessant article de la publicació Altre Castelló que ens explica qui van ser el pare, avi i besavi del Sr. Fabra.

Fabra: "Si em toca la loteria, em trauré la titola i pixaré a la seu d'IU"

EL PERIÓDICO 30/11/2008 CASTELLÓ

Tot i els nou presumptes delictes pels quals està sent investigat, el president de la Diputació de Castelló i líder del PP en aquella província, Carlos Fabra, segueix buidant el pap de gust contra els seus rivals polítics. Si fa uns mesos va dir "fill de puta" a un diputat provincial del PSOE per haver-se interessat per la seva situació judicial, divendres passat va tornar a carregar, a la seva manera i envoltat dels seus, contra l'oposició.
Després que hagi circulat per internet un fotomuntatge que representa Fabra com el famós calb de la loteria de Nadal al costat del número 27.931, el dirigent popular va responsabilitzar del pasquí la parlamentària d'Esquerra Unida per Castelló Marina Albiol. Segons va informar ahir el diari Levante, en un acte de partit, Fabra va ironitzar: "He comprat el 27.931 i, si em toca, em trauré la titola i pixaré a la seu d'IU". Va assegurar, a més, que ha comprat una sèrie sencera d'aquest número, que va localitzar a l'administració 199 de Madrid.
La curiosa rèplica és sucosa en la mesura que el líder popular ja ha estat premiat, almenys, en quatre sortejos de loteria. Una casualitat sospitosa segons l'oposició, que recorda que comprar dècims premiats és una de les fórmules més utilitzades pels blanquejadors de diners.

LLADRES En el seu discurs, no obstant, Fabra va carregar contra gairebé tothom. Als socialistes els va qualificar directament de lladres: "¿Sabeu com es diu la web del PSOE? A robar.com", va dir fent broma després d'acusar "els zapateristes" de "robar als pobres i als rics".
I de cara al futur, Fabra, a qui Mariano Rajoy va definir al seu dia com un "ciutadà exemplar", va començar a perfilar la seva herència política. Va confessar que espera que la seva filla, Andrea Fabra --diputada al Congrés i casada amb el conseller madrileny de Sanitat, Juan José Güemes-- el succeeixi a la presidència de la Diputació provincial. "Seria la sisena generació de la meva família", va postil.lar.

El Pais 26/09/08

Carlos Fabra ingresó seis millones de euros sin justificar entre 1999 y 2004

Carlos Fabra, presidente de la Diputación de Castellón desde hace 21 años, y del PP regional, movió entre 1999 y 2004 cerca de 15 millones de euros a través del centenar de cuentas bancarias en las que figura como titular o autorizado y que investiga el juzgado número 1 de Nules y la Fiscalía Anticorrupción a partir de una denuncia por delito contra la salud, según los extractos bancarios que obran ya en el sumario. Al menos seis millones de dichos ingresos carecen de justificación, según la investigación. Una buena parte de los ingresos son aportaciones que, de momento, resultan opacas para los investigadores, ya que proceden de cheques o ingresos en metálico. Esto impide saber quién le pagó y a cambio de qué, justo la tarea que ahora se investiga con la actual requisa de documentación en 23 bancos.

Llegir tota la noticia clicar aqui.

www.altrecastelló.com. Castelló 2008

Caciquisme a Castelló: Ahir i avui

Les darreres eleccions van confirmar la continuació de Carlos Fabra al capdavant de la Diputació, fins, almenys, l’any 2007. Però el domini de la família Fabra es remunta a finals del segle XIX, quan creen el partit Cossi. En aquest recull presentem alguns dels capítols de la llarga història del fabrisme a les nostres comarques.

Llegir tot l'article. Clicar aquí.

L'economista escandalitzat

2008-11-20T15:32:00.007+01:00

Interessant article article d'opinió de Xavier Sala i Martín és Catedràtic de Columbia University i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra.

Avergonyit

Avui 20/11/2008

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L’article arribava a qualificar la nostra llengua d’“obsessió nacionalista”. El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m’ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d’“obsessió nacionalista” és que un utilitza la llengua pròpia a l’escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d’aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de The Economist s’hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n’hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s’assabentessin de la realitat tal com és.

La competitivitat del país
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d’història i defensa patèticament l’honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de “cacic” com si el punt més important de l’article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l’honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.

Amb aquesta ja son cinc

2008-11-15T12:40:00.003+01:00

Continuo dient que aquest personatge no el fan fora de la COPE perquè ha de saber alguna cosa molt delicada d'algun "membre"de la conferencia episcopal. Aquí teniu la noticia de com ha anat la sentència i la de les pendents.

El Periodico 15/11/08

Un jutge de Barcelona condemna Jiménez Losantos a indemnitzar ERC amb 60.000 euros

El comunicador va insinuar que la seu del partit amagava armes, i va qualificar de "prototerroristes" els militants

Un jutjat de Barcelona ha condemnat el comunicador Federico Jiménez Losantos a indemnitzar ERC amb 60.000 euros per un article d'opinió en què afirmava que la seu del partit amagava armes i qualificava de terroristes els seus militants.

En una sentència, el jutjat de primera instància número 37 de Barcelona estima la demanda presentada per ERC i condemna el locutor de la COPE per "intromissió il·legítima en l'honor" de la formació política, els seus dirigents, militants i simpatitzants.

El jutjat obliga també a publicar la sentència al diari El Mundo, en què Jiménez Losantos escrivia el novembre del 2007 l'article Requisa de armas que va motivar que ERC presentés la demanda.

L'article titllava de "prototerroristes" els militants de la formació republicana i advertia que a la seva seu "hi ha o hi pot haver armes", arran de la detenció de dos militants de les Joventuts d'ERC (JERC) per enviar al president de Ciutadans de Catalunya, Albert Ribera, una fotografia seva amb un tret al front.

"Marcat caràcter ofensiu"

En opinió del jutge, el contingut d'aquest article "excedeix sens dubte la crítica política i no poden ser enquadrades en recursos retòrics com la hipèrbole o la ironia", perquè una cosa és exagerar una circumstància "i una altra molt diferent és escriure que els actors són terroristes i a les seves seus hi ha armes".

I és que, afegeix la sentència, "tant la hipèrbole com l'al·legoria requereixen partir d'un fet real i les expressions no tenen cap veracitat i realitat".

Per al jutjat, l'article de Losantos té "un marcat caràcter ofensiu que en qualsevol context en què s'insereixin són lesives per als seus destinataris" i atempten contra el seu dret a l'honor, sense que pugui justificar-se en el procés penal contra els dos militants de JERC.

Fonts d'ERC han anunciat que destinaran els diners a entitats que promouen l'ús de la llengua catalana.

Público 14/11/08

Las futuras querellas contra Losantos

El locutor de la COPE todavía tiene pendientes unos cuantos juicios más.

Injurias contra la Policía en el 11-M

El mes pasado, el juez de Instrucción número 36 de Madrid, Juan Antonio Toro, vio delito en las manifestaciones realizadas por Losantos contra las Fuerzas de Seguridad del Estado durante la instrucción del 11-M. El Sindicato Unificado de Policía (SUP) se querelló contra él por acusarles de "inventar la trama islamista" de los atentados de Madrid y falsear pruebas para ocultar a los verdaderos autores de la masacre. El fiscal y el SUP deben presentar su escrito de acusación.

Injurias contra agentes

Los comisarios Juan Jesús Sánchez Manzano y Rodolfo Ruiz, con el apoyo del Sindicato Profesional de Policía, también se han querellado contra Losantos. La querella presentada por el primero puede acabar acumulándose a la del SUP, ya que Sánchez Manzano fue uno de los más directamente acusados por el locutor de la Cope de falsear las pruebas del 11-M.

Injurias contra el doctor Montes

El doctor Luis Montes ha presentado dos querellas contra Losantos. Una está más avanzada, pendiente de que formulen sus acusaciones el fiscal y la representación del ex coordinador del servicio de Urgencias del hospital Severo Ochoa, de Leganés (Madrid). La otra fue admitida a trámite a finales del mes pasado. Están imputados Losantos y sus compañeros en la Cope Cristina López Schlichting, César Vidal y Alfonso Nasarre, y dos de sus tertulianos: el director de ‘El Mundo' e Isabel San Sebastián. Declararán en febrero.

Pilar Rahola carrega ben fort contra Jordi Miralles

2008-11-13T17:16:00.006+01:00

Polèmica encetada per la periodista i expolitica

Aquí teniu la noticia que ens situa al començament de la polèmica
e-Noticies 11/11/2008

"Jo mai he dit a ningú: 'No sabe con quién está hablando'"

Jordi Miralles replica Pilar Rahola per la polèmica de l'Audi A6

El líder d'EUiA, Jordi Miralles, ha replicat Pilar Rahola després que divendres passat la periodista critiqués que no se sentia membre de la "classe política", però en canvi anava als estudis de TV3 amb un Audi A6 com a membre de la Mesa del Parlament. Miralles, en roda de premsa, ha afirmat que "jo mai no he dit a ningú: 'no sabe con quién está hablando'" en al·lusió a un episodi de Rahola, quan era tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, i una grua de Badalona se li va endur el cotxe. L'exdiputada d'ERC va indicar en el seu moment que el seu cotxe portava un distintiu de seguretat -estava en campanya electoral- per la qual cosa "no havia d'haver estat retirat. En cap moment -va afegir- la discussió es va produir per pagar o no la multa sino sobre la seguretat d'un candidat en campanya electoral".

Resposta de la periodista: Critica constructiva o demolidora ?

Pilar Rahola 13/11/2008 Avui.

El comunista i l'Audi A6

No sóc dels que pensen que un comunista no pot viatjar amb cotxes luxosos, o deixar-se un sou en un bon restaurant, encara que sempre he cregut que devien menjar-se la llagosta amb mala consciència. Però el que sí que trobo inacceptable és que el mateix comunista gaudeixi dels privilegis d’un càrrec públic, en faci un ús ostentós i generós, i després vagi per la vida d’antisistema. O es dediqui a malparlar de l’escola concertada, i els fills es formin a la privada. O, encara més simpàtic, siguin uns antiamericans furibunds, i vagin a estudiar als EUA. És allò que fa anys vaig batejar com la pijoprogressia, peculiar espècimen polític que compatibilitza, sense urticària, el cotxe oficial, el sou públic i el discurs okupa.

És cert que el populisme d’esquerres és tan antic com el de dretes, i que res no ens ha de sorprendre sota el sol de la política, però hi ha una diferència que el fa encara més desagradable. Generalment, els populistes d’esquerres no en tenen prou de vendre mirallets falsos al mercat de la demagògia. A sobre, ho fan des d’una pretesa tribuna de superioritat moral, amb cara de llaga d’estómac, i renyant la impenitent ciutadania, culpable de gaudir del pecat del capitalisme. En aquests casos, i perdonin la confidència, l’estómac se’m revolta, tal vegada perquè estic força tipa dels falsos mercaders que detenten la veritat dogmàtica. Durant dècades de magnífic comunisme, hem pogut patir els estralls de la seva doctrina, i en aquest sentit, sempre em resulta admirable observar com gaudeixen, els actuals comunistes, d’una amnèsia tan generosa.

Mestretites, moralistes del catecisme progre i, a sobre, antisistema. I tot això mentre viatgen a l’estranger en primera, o es traslladen dins d’un còmode cotxe de luxe que paguem tots els ciutadans. El darrer exemple ha estat la petita polèmica que he mantingut amb Jordi Miralles, i que la web E-noticies d’en Xavier Rius ha reproduït amb fidelitat. L’estimat líder d’EUiA –si afegeixen més sigles a la cosa, aconseguiran una fita semàntica– va ser l’altre dia a TV3. Al bell mig de l’entrevista amb Lídia Heredia, va assegurar que ell no és “classe política”, i va deixar anar una peroració sobre la maldat del terme, per acabar assegurant que només és “un carter en excedència”. Fantàstic.

Aleshores, em pregunto, si li molesta tant la “classe política”, per què li agrada traslladar-se a les televisions públiques en un Audi A6 posat pel Parlament? ¿És lícit que per parlar com a líder d’un partit polític usi un cotxe públic? ¿No s’inquieta la seva ànima de carter comunista en excedència davant d’alguns abusos de l’erari públic que s’han perpetrat al govern que dóna suport? ¿Està bé dedicar 300.000 euros a comprar cotxes de gamma alta? Dimarts, al 59 segons de TVE-2, parlava de les maldats del capitalisme. ¿Deu ser el mateix capitalisme que ha construït els Audis que usa com a “servei públic”? ¿O el mateix que permet encarregar estudis sobre la granota blava a milers d’euros la pàgina? O… La seva resposta ha estat etzibar-me que ell mai no li ha dit a ningú “No sabe con quien está hablando”.

Jo tampoc, senyor Miralles. Primer, perquè parlo en català, segon perquè difícilment puc dir a algú que no sap amb qui parla (porto la cara posada), i tercer perquè és mentida. Però usar una mentida de fa deu anys, inventada per un cert sector del PP, per intentar justificar les misèries actuals, no em denigra a mi, sinó que el retrata a vostè. I, posats a fer, miri, jo mai no vaig utilitzar el cotxe oficial –que era de gamma baixa– per anar a fer mítings, passejar el cap de setmana o gaudir de l’oci nocturn. No em vengui la moto. Potser vostè és un carter comunista en excedència. Però ha après molt aviat a gaudir dels plaers malvats del capitalisme. I a sobre, tot pagat pels ciutadans.

La Vanguardia digital en català ja és una realitat gràcies a uns desconeguts

2008-11-12T19:43:00.006+01:00

Els internautes del web en català.net han creat una edició digital en la nostra llengua del diari del grup godó. Tal i com diuen ells en aquesta web per fer-ho només és qüestió de voluntat.

enCatala.net

"Un mitjà de comunicació no pot prescindir de la llengua del seu pais..."

"Fer una nova edició del diari en paper es, certament, costós, tot i que de ben segur que l'esforç es veuria recompensat tal i com ho han demostrat altres mitjans catalans com "El Periódico" que ja fa temps que ha batut al seu competidor en nombre de lectors...

Fer una edició "digital" en la llengua del país, però, es només una qüestió de voluntat i es evident que a "La Vanguardia" aquesta voluntat li ha mancat sempre.

Tot i així, estem convençut que, finalment, "La Vanguardia" i tots els mitjans de comunicació del nostre país que encara prescindeixen de la seva llengua, acabaran veien que no poden viure permanentment d'esquena a la societat catalana.

Mentre aquest dia arriba, a enCatala.net podeu trobar les edicions en català que aquests mitjans ens neguen ... Donem les gràcies al servei "Google translate".

La Vanguardia en català:	http://LaVanguardia.enCatala.net
L'SPORT en català:	http://SPORT.enCatala.net
El Mundo Deportivo en català:	http://MundoDeportivo.enCatala.net

Anècdotes dels professionals de la salut que estan en la primera línia

2008-11-10T20:27:00.006+01:00

Una interessant entrevista feta pels de "la contra" de La Vanguardia.

Cinta Tomàs Parra, farmacéutica

"Quería unos profilácticos y pidió unos profiteroles"

VÍCTOR-M. AMELA - 10/11/2008

Tengo 35 años. Nací y vivo en Barcelona. Soy farmacéutica con una farmacia de barrio. Estoy casada y tengo tres hijos (8, 6 y 4 años). Creo en los emprendedores y en el bienestar ciudadano. ¿Dios? Tengo fe en algo. Las farmacias estamos en el primer escalón del sistema de salud.

¿Qué es lo mejor de ser farmacéutico?

Ayudar. Ante un problema de salud, la mayoría de la gente acude en primera instancia al farmacéutico.

No son médicos.

Pero ayudamos mucho: si me entra alguien pidiéndome antibióticos para una gripe, yo no se los vendo.

¿Por qué?

Por ética: ¡un antibiótico no combate la gripe! Le venderé un antipirético, un analgésico, le diré que beba líquidos y que repose.

¿Lo entiende el cliente?

Alguno se enfada. La mayoría lo agradece.

¿Y aconseja algo de homeopatía?

Si me llega alguien con rinitis, le aconsejo allium cepa y evitamos el antihistamínico.

¿Qué medicamento vende más?

Gelocatil. Hierro. Orfidal, un ansiolítico de acción corta que ayuda a dormir: ¡hay mucho estrés…! Yo les aconsejo tomar valeriana a lo largo del día. También me piden mucho Frenadol... ¡Claro, se hace tanta publicidad! Y esto es algo que no entiendo.

¿El qué?

Nos piden que no nos automediquemos mientras nos publicitan medicamentos accesibles a cualquiera. ¿Contradictorio, no?

Nos gusta tener el botiquín lleno, ¿eh?

Con casi todo caducado, sin eficacia.

Si está caducado, tampoco hará daño.

Si confías en que te baje la tensión y no te la baja, sí puedes dañarte. Yo insto a mis clientes a hacer limpieza de su botiquín, ¡y cada semana llenamos en esta farmacia dos bolsas de basura de medicamentos caducados!

¿Es fiable la publicidad de fármacos?

Para garantizar un medicamento, yo me quedo con el prudente consejo de mi profesor favorito en la universidad: "¡No tengo en mi botiquín medicamentos que lleven menos de 30 años en el mercado!".

También preparan ustedes medicamentos, fórmulas magistrales...

Bajo receta médica y siguiendo protocolos..., pero jugamos con fuego: recuerdo una receta que pudo provocar una tragedia...

¿Por qué?

Era para un niño con epilepsia... e incluía cierta sustancia en una dosis errónea, para adultos. De no haberme dado cuenta a tiempo, aquel niño podría haber muerto.

¿Ha vivido más situaciones delicadas?

Recuerdo a una señora que se ponía en el oído unas gotas... que eran para diluir en un vaso de agua. ¡Y tantas cosas graciosas!

¿Me cuenta algunas?

Una señora quería unos preservativos, y me preguntó de qué tipos tenía. Cuando le cité los hipoalergénicos, me dijo: "¡Estos, que mi marido estornuda mucho!".

Lo de los profilácticos da mucho juego.

Y más si entra otra y te pide "profiteroles".

¡No!

¡O unos "filatélicos"! Esto me lo ha contado un colega, y otro me contó que un cliente, dubitativo al escoger talla de preservativo, le mostró su pene al farmacéutico.

Entre ustedes deben de contarse montones de anécdotas...

El trato con el público da mucho juego, claro... ¿Recuerda la alarma por aquel parásito del pescado crudo, el anisakis? Un cliente nos pedía algo contra el "ikis mikis".

Veo que hay muchas confusiones terminológicas.

Te piden piedra Gómez, por piedra pómez. O un "locutorio", por un colutorio. O que tienen "cojontivitis" por conjuntivitis. O "delirio" por colirio. O "expectante" por expectorante. O agua "exagerada", por oxigenada. O aspirinas "fosforescentes" por efervescentes. O pasta "centrífuga" por dentífrica. O te pueden pedir "suero psicológico".

Ojalá existiese.

Una chica pedía una píldora antibaby tras practicar un coitus interruptus...pero ella lo llamaba "un córpore insepulto".

Y que digan que perdemos el latín...

Lo que a veces se pierde es el castellano o el catalán. Un colega le preguntó a una clienta que decía tener fiebre, tos y muchos mocos: "¿Esputa?". Y el marido de la señora quiso pegar al farmacéutico.

Sorprendente.

Una señora compró aspirinas y tiritas... y pegó una aspirina con una tirita en el ombligo de su hijito: "Contra el mareo", dijo.

Si le funciona...

También hay casos desesperados. De madrugada, una chica llamó al timbre de una farmacia diciendo que tenía una urgencia: necesitaba algo contra la halitosis, ¡y ya!

No parece grave.

Lo era para ella: "¡Acabo de conocer al chico de mi vida en la discoteca, y no quiero perderlo!". Se llevó una bolsa con colutorios bucales, chicles y pastillas Juanola.

Son ustedes salvavidas.

Incluso para esposas de médicos, como una que se presentó en la farmacia del barrio... ¡para que el farmacéutico le descifrase una nota que su marido le había dejado escrita!

¿Siempre logran descifrar ustedes la letra de todos los médicos?

No, más de una vez hemos tenido que llamar por teléfono al médico autor para desenredar su madeja caligráfica.

¿Y les viene gente con recetas falsas?

A veces, jóvenes toxicómanos, con recetas de psicofármacos, pero los detectamos con facilidad... Ya ve, por una farmacia pasa la vida, pasan las fragilidades humanas: si las grandes superficies aplastasen a las farmacias, la sociedad perdería esta valiosísima atención, tan a mano y tan personalizada.

La fi de l'era Bush. Comença l'era de Obama.

2008-11-06T22:50:00.003+01:00

Recull de fotos, portades i vinyetes sobre la notícia que ha fet història.

Què menjava el "generalisimo" un mes abans de morir ?

2008-11-05T16:24:00.004+01:00

El paladar dels tirans

OLGA Merino. El Periodico.5/11/08

La televisió pública belga s'ha vist obligada a cancel.lar l'emissió d'un programa gastronòmic que pretenia ensenyar l'audiència a preparar el plat favorit de Hitler. El capítol en qüestió del programa Plat préféré, suspès per les protestes d'organitzacions jueves i de deportats a camps de concentració, mostrava el xef de l'espai condimentant una truita de riu en salsa de mantega a la mateixa cuina de la Kehlsteinhaus o Niu de l'Àguila, l'amagatall que el jerarca nazi tenia als Alps bavaresos.
Posats a frivolitzar sobre figures històriques que encara aixequen polseguera, el programa flamenc bé podria dedicar entregues successives als macarrons a la Mussolini, posem per cas, o bé al pollastre rostit amb nous que tant li agradava a Stalin. O, per què no, a la vianda predilecta de Franco. Hi ha una divertida anècdota sobre això recollida per la periodista Victoria Prego en les diverses investigacions que ha portat a terme sobre l'època de la Transició. Resulta que el Caudillo es va menjar dos plats de la seva manduca preferida el dia 16 d'octubre de l'any 1975, poques hores després d'haver patit un infart de miocardi silent que va preludiar la lenta i penosa agonia amb què va acabar la seva vida. Al conèixer la fallida coronària, el seu gendre, el metge cardiòleg Cristóbal Martínez-Bordiú, va telefonar al Palau d'El Pardo, on Carmencita, l'única filla del dictador, havia anat a dinar. El que segueix és una recreació lliure de la probable conversa que tots dos van mantenir.
--Carmen, el teu pare ha tingut un infart, però val més que no li diguis res. ¿Com es troba?
--Doncs està tranquil. Està menjant.
--¿I què està menjant?
--Potatge gallec. I a més se n'ha menjat dos plats.
--¡Que deixi de menjar i que es fiqui al llit! Ara mateix vaig a veure'l amb uns metges.
Davant l'austeritat germànica de la truita, la contundència del potatge gallec, una de les múltiples variants del de llegums a la geografia ibèrica. Mongetes vermelles, patates, cols, xoriço, morro de porc, falda de vedella. I, per descomptat, botifarra negra, aquell embotit que, com va dir el poeta Ángel González, tant s'assembla a la Història: "Està feta de sang i sempre es repeteix".

Cotxes oficials i el "congreso sin diputados"

2008-10-31T19:16:00.003+01:00

Interessant article de la periodista Pepa Bueno.

Ses senyories, a les 9 del matí, s'escaquegen

EL Periodico 30/10/2008

El president del Congrés, José Bono, va decidir al començament de l'actual període legislatiu canviar les sessions de control al Govern de la tarda als dimecres al matí. I la sessió comença a les 9 en punt amb els escons pràcticament buits. Llevar-se a les 8 del matí és matinar tant que els nostres representants a la Cambra baixa encara no aconsegueixen acostumar-s'hi. Hi van pocs, fins i tot quan hi assisteix el president del Govern. Però ahir no hi va anar, perquè és a San Salvador, a la Cimera Iberoamericana. Zapatero no hi va; Rajoy, tampoc. I en absència dels caps, ses senyories és van escaquejar encara més. Hi va haver qui en va fer el recompte, i en el moment en què intervenia el ministre d'Indústria --sí, la indústria, aquesta que tant ens preocupa en aquests temps de crisi-- hi havia 40 escons ocupats. I el diputat popular Ramón Aguirre "es va despistar" i no era a l'hemicicle quan li tocava preguntar al vicepresident Econòmic, Pedro Solbes. No a qualsevol, no. Al vicepresident econòmic, i tampoc era una pregunta intranscendent. L'havia d'interrogar sobre l'impacte que tindrà en la nostra economia l'increment de l'atur els últims mesos. Que despistat el senyor Aguirre.

Només han passat sis mesos des de la campanya electoral en què ens deien que ells estaven amb els espanyols que es lleven a les set del matí per anar a treballar. Hi deuen estar de cor, però no de cos present, pel que veiem. No sé què en deu pensar el president de les cambres de comerç, que aquesta setmana destacava l'altíssim índex d'absentisme laboral que es registra a Espanya, i que demanava als sindicats que deixin de protegir els ganduls. Potser es referia als diputats i no pas a la soferta classe treballadora, que és el que tots interpretem.
No està sent una bona setmana per a la sintonia entre polítics i ciutadans. A l'equivocació del president del Parlament de Catalunya i el seu cotxe tunejat, s'hi suma la imatge d'indolència i de falta de respecte dels nostres representants. Senyor president del Congrés, per favor, com al col.le, demani'ls a cada un un justificant.

El crim del caixer automàtic. Vida de Rosario Endrinal

2008-10-24T19:49:00.005+02:00

Aquí teniu un enllaç a una entrevista que li van fer al meu amic l'escriptor Pere Meroño autor del llibre "El crim del caixer automàtic", biografia de Rosario Endrinal la dissortada indigent que va ser assassinada i cremada en un caixer d'una entitat bancària de Sant Gervasi, i que actualment s'ha fet el judici als autors del crim.

El llibre està disponible a Internet al següent enllaç

http://stores.lulu.com/store.php?fAcctID=1877227

"Charo acabó en la calle y la mataron. Se lo jugó todo y perdió"

ANDRÉS DEL CASTILLO. 18.03.2008 20 Minutos

* El escritor Pere Meroño ha reconstruido la biografia de la indigente que fue quemada en un cajero de Barcelona.
* En su libro 'El crimen del cajero automático' recoge el testimonio de muchas de las personas que pasaron por la vida de Charo Endrinal.

Tres meses después de que unos adolescentes asesinaran a una indigente quemándola dentro del cajero del barrio barcelonés de Sant Gervasi, donde dormía, el periodista y escritor Pere Meroño cogió el bloc y se fue al barrio de Sants para estirar del hilo y reconstruir la vida de Charo Endrinal, hasta aquella fatídica madrugada del 16 de diciembre del año 2005.

Charo coincidió la noche que murió con unos jóvenes que querían conocer cuáles eran sus propios límites
Después de 80 entrevistas, muchas con personas que pasaron por la vida de Charo, ha escrito El crimen del cajero automático. Vida de Rosario Endrinal, que www.lulu.com ha editado en Internet en versión catalana y castellana . «Quería saberlo todo de Charo y por qué acabo en la calle. Era de mi generación. La noticia me impactó. Es un ejemplo de cómo la vida pende siempre de un hilo».

¿Por qué Charo Endrinal acabó durmiendo en un cajero automático?

Se enamoró, estando casada, de un directivo de una gran empresa francesa y rompió con todo para irse con él a Francia. Fue una gran historia de amor que acabó en tragedia, porque no funcionó. Cuando volvió, nunca superó el trauma. Acabó en la calle y encima la mataron; se lo jugó todo y perdió.
¿Cuándo comenzó su descenso a los infiernos?

A principios de los noventa, cuando tenía unos 35 ó 37 años. Se desestabilizó a nivel psicológico por la soledad en la que se vio después de perder su sueño.

Era una mujer atractiva, de familia obrera de Sants que coqueteó con la gente guapa de la zona alta de Barcelona. ¿Fue su perdición?

Charo era una seductora que sabía moverse en los ambientes de la zona alta de Barcelona
Era lo que quería desde muy joven: ascender socialmente. Era una seductora y se sabía mover en esos ambientes. Imitaba el castellano que se habla en la zona alta de Barcelona cuando sólo tenía 18 años.

¿Fue casual que estuviera aquella noche en un cajero de Sant Gervasi?

Fue circunstancial. No sé por qué estaba allí aquella noche y coincidió con unos jóvenes que querían conocer cuáles eran sus propios límites. No era la primera vez que atacaban a mendigos. Hablé con algunas de las últimas personas que la vieron con vida en un bar.

Habló con 80 personas pero la familia no accedió a charlar con usted...

La familia estaba muy dolida con los medios. Se sentía interpelada por los comentarios, ya que día a día veían en las circunstancias en la que vivía Charo y cuando murió se sintieron acosados. La madre tuvo que cambiar su ruta diaria para ir a comprar durante unos meses.
Los mendigos que duermen en cajeros o en la calle deben de tener historias parecidas...

Un fracaso matrimonial, la familia que no lo quiere por alcohólico... Se quedan sin apoyo familiar y ello conlleva que ahí te quedas.

Una interssant visió de la crisis financera

2008-10-19T12:03:00.003+02:00

Una altra entrevista de "la contra" de retallar i guardar.

Frank Schirrmacher, copropietari i director del ´Frankfurter Allgemeine Zeitung´

“Debemos protegernos del excesivo poder de los bancos”

LLUÍS AMIGUET - LA VANGUARDIA (BARCELONA). 17/10/2008

Tengo 52 años: esta es la peor crisis desde los años veinte. Hemos permitido que una élite de banqueros indeseables arruinen nuestro sistema y ahora debemos intervenir para defenderlo. Vivimos el fin de la permisividad financiera. Colaboro con la Fundació Catalunya Oberta

Hemos permitido que una élite de banqueros acumulen tanto poder que, para lucrarse, han podido arruinar sus propios países e infligir graves daños a toda la economía mundial.

¿Por qué arruinar su propia sociedad?

Porque ya no es la suya. Ya no tienen nada que ver con los problemas de todos nosotros ni son capaces de ponerse en nuestro lugar. Son marcianos que viven en su planeta privado, al que han llegado con retribuciones simplemente inimaginables para nosotros. Y les importamos muy poco.

Por ejemplo.

Paul Krugman cita el sueldo de un responsable de fondos de alto riesgo equivalente al salario de todos los profesores de primaria del estado de Nueva York durante tres años.

No era un mileurista este señor.

Si permitimos que un puñado de ejecutivos ganen más que todo un Estado, no nos podremos quejar luego de que arruinen ese estado y a nosotros con él.

¿Qué hacer?

Los europeos debemos cambiar la legislación, intervenir en los bancos, racionalizar su gestión y fiscalizar los salarios de sus ejecutivos.

Todo un programa.

Jared Diamond, profético en Colapso,lo explica muy bien: cuando ganas esas cantidades obscenas de dinero, dejas de ser un ciudadano y puedes arruinar tu propio país, y eso incluye el medio ambiente. Esa élite que decide contaminar una región para mantener sus ingresos ya ha dejado de sentirse parte del planeta. Y sabe que si el daño que causa es lo suficientemente grande y global, quedará impune. Defendámonos.

Su discurso suena izquierdista.

Al contrario, soy moderado y centrista, pero precisamente por eso creo que debemos reaccionar ahora para salvar la economía social de mercado antes de que la crisis - anteayer Alemania anunció que estaba al borde de la recesión- se convierta en caldo de cultivo para la extrema izquierda. ¿Qué dirá un despedido de Nissan, que como muchas empresas justifica con la crisis otros manejos, cuando piense en los miles de millones inyectados en la banca española?

Le veo preocupado.

Seriamente. Y lo peor acaba de empezar: cuando en unas semanas una escuela en un pueblecito alemán no tenga fondos públicos para contratar al maestro que necesitan, todos se acordarán de los 500.000 millones de euros que el Estado ha empleado en rescatar a la banca. Y la extrema izquierda tratará de explotar ese resentimiento.

¿No será usted alarmista?

Trato de ser responsable. Soy de los que piensan que nada volverá a ser igual. Y creo, con la canciller Merkel, que debemos actuar ahora con decisión para defender los valores de la cultura del esfuerzo, del trabajo cotidiano a cambio de un salario racional; del derecho a una jubilación digna después de una vida cumpliendo con tu deber. Mi secretaria, por ejemplo…

¿. ..?

Mi secretaria tiene 72 años y había ahorrado 20.000 euros para su jubilación. Un banco alemán la engañó diciendo que los invertía en un “fondo muy seguro” que resultó estar respaldado por Lehman Brothers. Mi secretaria ha perdido los ahorros para su vejez… ¿Qué confianza quiere que tenga en el actual sistema bancario?

No ha sido sólo su secretaria.

Sólo le diré que, hace unos días, los bancos alemanes estuvieron a punto de quedarse sin dinero para operar.

Es un dato estremecedor.

Por eso mi diario ha editorializado que debemos intervenir sin complejos para defender nuestros valores y nuestra sociedad de esos banqueros depredadores, que no son todos, desde luego, pero les hemos concedido poder para arruinarnos a todos.

Parece el fin de una era.

Creo como la canciller Merkel que es el fin de la absoluta permisividad en los mercados. Y confío en que Alemania lidere ese movimiento europeo para intervenir en los bancos, regular el sistema financiero, controlar sus sueldos y devolver, en fin, la tranquilidad y la confianza a los europeos en un sistema económico que recompense con equidad y moderación el esfuerzo, el ahorro y el trabajo a largo plazo.

¿Cuál es el camino?

Gordon Brown ha iniciado la entrada del Estado en el capital de los bancos: me parece un camino acertado para empezar…

Tal vez no todos los bancos necesiten intervención estatal.

Esa élite malversadora sabe que su manipulación debe ser global para ser impune, y por eso todos los bancos acaban contaminados aunque observen una buena gestión. Por eso es necesaria la regulación y el control para todos aunque no todos hayan abusado del poder que les hemos permitido.

Muchos banqueros y bancarios han administrado bien sus recursos.

Desde luego, pero yo estoy hablando ya de un cambio de mentalidad. Durante los últimos años nos habíamos instalado en una cultura que suponía que cada uno debía velar por su propio destino: debías ahorrar tú para tu propia jubilación…

Para eso hay que fiarse de los bancos.

… Esa es la confianza que se ha quebrado y es toda la sociedad europea la que debe intervenir para recuperarla.

La setmana en fotos i vinyetes

2008-10-18T11:56:00.002+02:00

Una imatge molt eloqüent: després del "coñazo" de la desfilada, recepció reial, Rajoy saluda al rei.
ABC. 13/10/2008

Una relació d'alt nivell: Bush i Berlusconi. Sopar d'honor a Washington per al primer ministre italià de visita oficial als Estats Units.
TIME. 14/10/2008

Una vinyeta de "EL Roto" sobre la crisis
El Pais 17/10/2008

El jutge Garzón i els morts de la guerra civil.
El Periodico 17/10/2008

2008-10-15T20:47:00.003+02:00

Més de 900 milions de persones passen fam en un món amb aliments per al doble dels seus habitants

El Periodico. 14/10/2008.

Les organitzacions implicades en la campanya Dret a l'alimentació. Urgent, Prosalus, Càritas, Enginyeria sense Fronteres i Veterinaris sense Fronteres, han denunciat que el nombre de famolencs va arribar l'any passat als 923 milions de persones en un món que "produeix aliments per al doble dels seus habitants".

"Quan el 75% de les persones que passen fam treballen en el món rural, és a dir, són productors d'aliments, i quan es generen aliments per al doble dels habitants que actualment hi ha al planeta, s'evidencia que la violació del dret a l'alimentació és un problema d'accés als productes i recursos suficients i adequats per satisfer les necessitats alimentàries", manifesten les oenagés en un comunicat.

Amb motiu de la celebració del Dia de l'Alimentació dijous que ve, l'actual campanya prova d'explicar que la crisi financera i alimentària té el seu origen en el fracàs de l'actual model de desenvolupament. Darrere d'aquesta mala gestió alimentària hi ha, en part, la pujada del preu dels aliments, que va registrar una mitjana d'un 52% entre el 2007 i el 2008, en un període en què el preu de l'arròs, per exemple, va tenir un augment d'un 200%.

Vull llegir tota la noticia. Clicar aquí.

Houston, tenim un problema.

2008-10-13T22:18:00.004+02:00

L'escolarització de 6.000 nens sense matrícula sobreocupa les aules

Educació detecta en només 13 grans municipis més de 2.200 classes per damunt de la ràtio
El conseller afirma que la reagrupació familiar no explica l'augment extraordinari de la demanda

JORDI CASABELLA. EL PERIODICO. 10/10/2008
BARCELONA

L'arribada ininterrompuda d'immigrants i la mobilitat geogràfica de les famílies autòctones i foranes dins de Catalunya manté en escac la planificació escolar. Segons les dades que té Educació, en 13 dels grans municipis catalans --una llista en què no figura Barcelona-- hi va haver gairebé 6.000 demandants d'una plaça entre el juliol i el setembre, una vegada tancat el període de matriculació. El 65% de les peticions eren d'alumnes estrangers. La immensa majoria ja ha aconseguit que se'ls assigni un centre escolar, però a costa de sobrecarregar les classes d'alumnes. En aquestes 13 ciutats, més de 2.200 aules es troben per damunt de la ràtio (fixada en 25 alumnes per classe a primària i 30 a secundària), d'acord amb els càlculs de la conselleria.

Vull llegir tota la noticia. Clicar aquí.

Manifestació contra la massificació de les aules a Santa Coloma de Gramenet

Vilaweb/El Punt. dissabte, 4 d'octubre de 2008

Unes 600 persones, entre mestres, pares i alumnes es van manifestar ahir a Santa Coloma de Gramenet en contra de la massificació de les aules. Convocats pels sindicats CCOO, USTEC, UGT i CGT els professors van demanar a l'Ajuntament i al Departament d'Educació «solucions immediates» a la manca de centres educatius. «Hem arribat al sostre. Reclamem a les dues administracions que presentin una radiografia de Santa Coloma en l'àmbit educatiu», va explicar ahir Josep Miquel Lacasta, secretari de comunicació de CCOO de la federació d'ensenyament. Segons ell, la situació de «sobresaturació» a les escoles de la ciutat fa anys que dura, però cap de les dues administracions ha fet «previsió». «S'ha volgut negar el problema i obviar un creixement global de població», va dir Lacasta. «Cal una planificació», hi afegí.

I és que, 212 alumnes de Santa Colom van començar aquest curs dues setmanes més tard que la resta. Una allau de sol·licituds fora de termini, sobretot de famílies nouvingudes, va obligar el departament a recol·locar els alumnes a les diferents escoles públiques i concertades de la ciutat, augmentant la ràtio fins al màxim permès (27 alumnes a primària i 33 a secundària). Segons els professors, l'increment de la ràtio «només provoca un dèficit en la qualitat de l'ensenyament».

Per altra banda, la regidora d'Educació de l'Ajuntament colomenc, Begoña Bellette (PSC), va assegurar ahir que «fa mesos que es treballa amb el departament per solucionar el problema». No obstant això, va anunciar que traslladarà les demandes del consistori a Educació la propera setmana, quan l'alcalde, Bartomeu Muñoz, es reuneixi amb el conseller Maragall. Des de l'Ajuntament es demanarà l'ampliació de línies educatives i la construcció de noves escoles. Bellette, però, no va voler concretar cap detall.

Bloc Tremendu citat a La Vanguardia.

2008-10-10T16:22:00.006+02:00

Perdoneu, però és que m'ha fet molta il.lusió

Cuando las partículas se aceleran... la blogosfera tiembla

Las noticias publicadas en LV.es sobre el acelerador de partículas han sido unas de las más enlazadas de los últimos días

Mònica Ramoneda | 03/10/2008 | Actualizada a las 13:06h

El pasado 10 de septiembre se anunciaba, como si de una película futurista se tratase, el inicio del viaje al principio de los tiempos. El Laboratorio Europeo de Física de Partículas del CERN se enfrentaba a un reto: poner en marcha el mayor y más caro acelerador de partículas del mundo. Tal maquinita está concebida para que aclare, de una vez por todas, el origen del universo y responda a algunas de las preguntas más eternas. De dónde venimos, por qué somos como somos, y cómo es que llegamos a ser.

Doce blogs enlazaron a las noticias del día 'D' y otros tantos siguieron citando las informaciones posteriores. Porque el tema trae cola. En un primer momento, el acelerador de partículas superó con éxito su puesta en funcionamiento. Los científicos aplaudieron ("¡Hoy es un día histórico!"- dijo el director general del CERN) y la blogosfera suspiró ("Falsa alarma, no s'ha acabat el món", tituló 'Jose p M' en el blog 'Tremendu'). Luego, diez días más tarde, los titulares anunciaban el "freno al experimento del siglo". Una conexión eléctrica defectuosa entre dos imanes causó un fallo mecánico y se produjo una gran fuga de helio.

Vull llegir tota la notícia. Clicar aquí.

"Tremendus" però que molt "tremendus"

2008-10-08T20:39:00.006+02:00

Fragment de la notícia publicada avui a La Vanguardia.

Tras el rescate de AIG, sus ejecutivos se gastaron 440.000 dólares en un lujoso hotel

Durante el segundo debate, Obama enfatizó que "el tesoro tiene que reclamar ese dinero y hacer que esos ejecutivos sean despedidos" | Gobierno estadounidense salió al rescate de la compañía el pasado 16 de septiembre con un plan valorado en 85 millones de dólares

Los ejecutivos de la aseguradora, que fue rescatada por el pasado 16 de septiembre con un plan valorado en 85.000 millones de dólares, desembolsaron durante su estancia de una semana en el hotel casi 200.000 dólares en las habitaciones, más de 150.000 en comidas y 23.000 en tratamientos del balneario del hotel, según Waxman.

El legislador no ocultó su malestar por el hecho de que apenas una semana después de que los contribuyentes rescataran a AIG, ejecutivos de la compañía estuvieran "bebiendo y cenando en uno de los hoteles más exclusivo del país". El legislador demócrata Elijah Cummings se mostró indignado por el comportamiento de los ejecutivos de AIG. "Se han hecho la manicura, recibido tratamientos faciales, pedicuras y masajes mientras los estadounidenses estaban corriendo con los gastos", afirmó en la audiencia.

AIG se defendió de las acusaciones con el argumento de que el viaje había sido organizado un año antes como recompensa a los ejecutivos de venta del negocio de seguros de vida de la compañía. "Es tan básico como el salario, ya que supone recompensar el trabajo", explicó el portavoz de AIG Nicholas Ashoo a la agencia de noticias Bloomberg.

Llegir tota la noticia. Clicar aquí.

90 anys de la profecia "tremenda" de Francesc Pujols

2008-10-08T19:32:00.006+02:00

Porto uns dies sense posar res al bloc. Ja fa anys vaig veure en un documental sobre Salvador Dalí en què responent a una pregunta sobre el futur de Catalunya feia una referència a una sorprenent profecia del Filòsof Francesc Pujals en la que afirmava que Catalunya dominarà el món i els catalans tindrem totes les despeses pagades.

Avui buscant per Internet ho he trobat i aquí la teniu, la profecia publicada l'any 2008 dins del llibre "Concepte General de la Ciència Catalana".

Tot i no ser un retall de premsa, es un retall d'un tractat de filosofia, que és molt interessant i divertit.

Tal vegada no ho veurem, perquè estarem morts i enterrats, però és segur que els qui vindran després de nosaltres veuran els reis de la Terra posar-se de genolls davant Catalunya. I serà aleshores quan els lectors del meu llibre, si encara en queden alguns exemplars, sabran que tenia raó. Quan es miri els catalans, serà com si es mirés la sang de la veritat; quan se’ls doni la mà, serà com si es toqués la mà de la veritat. Molts catalans es posaran a plorar d’alegria; se’ls haurà d’assecar les llàgrimes amb un mocador. Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades. Seran tan nombrosos que la gent no podrà acollir-los a tots com hostes de les seves vivendes, i els oferiran l’hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari. Com que les aparences enganyen, encara que un català sigui més ignorant que un ase, els estrangers el prendran per un savi, que porta la veritat a la mà. Quan Catalunya sigui reina i mestra del món, la nostra reputació serà tal, i l’admiració que se’ns manifestarà arribarà a tals cimeres, que molts catalans no gosaran dir el seu origen i es faran passar per estrangers. Si algú es meravella de que Catalunya -que, en comparació amb altres nacions, no té res i no representa res; que no té el més mínim, és a dir la independència política; la decisió de la qual no pesa res als consells d’Estat- estigui destinada a dominar el món, si algú es meravella d’això, nosaltres respondrem això altre: “Si haguessin dit als romans, quan volien dominar la Judea, que els jueus els dominarien a ells, així com a tota Europa i Amèrica -que encara no havia estat descoberta-,és segur que s’haurien posat a riure”.

Francesc Pujals. Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII. 1918

Per saber-ne més, clicar aquí

De la corva de la felicitat a la delgadesa extrema.

2008-10-03T19:51:00.006+02:00

Interessant entrevista a Eliette Abécasis, que ens parla dels antics i actuals models de bellesa femenins.

Eliette Abécasis, profesora de filosofía, coautora del manifiesto posfeminista

"La celulitis es un invento francés"

LLUÍS AMIGUET - 30/09/2008. La Vanguardia

Nací en Estrasburgo de padres sefardíes. Fui finalista del Goncourt. Hombres y mujeres debemos preservar la diferencia para vivir la igualdad. Soy coautora de ´El corsé invisible´: la industria cosmética y las revistas femeninas nos hacen carceleras de nuestro propio cuerpo

La celulitis, durante miles de años, era un signo de belleza y salud...

Aún seduce a muchos hombres... ¡Aunque las chicas no se lo crean!

¡Lógico! Durante siglos, lo que hoy se llama celulitis era señal de que la mujer tenía la salud y la capacidad de acumular reservas calóricas para hacer frente a las hambrunas, algo imprescindible en una buena madre y muy atractivo.

¡Un magnífico logro de la evolución!

El arte la ensalzaba: Botticelli, Rubens, Rembrandt, Goya... Las curvas celulíticas prometían belleza y erotismo y, en cambio, la delgadez extrema era sinónimo de mala salud.

¿Quién hizo de la celulitis problema?

La celulitis aparece citada por primera vez como problema en Votre Beauté en febrero de 1933 en un artículo del doctor Debec sobre ejercicios para aumentar la belleza.

¿Qué decía el doctor?

"La celulitis es una acumulación de agua, residuos, toxinas y grasas que forman una mezcla contra la que es muy difícil luchar"...

¡Qué maldición!

Aquel artículo conectaba con la ideología de extrema derecha que despreciaba la vida cosmopolita y ensalzaba las virtudes campesinas. Para aquellos higienistas, que anticipaban el culto al cuerpo fascista, la celulitis era un síntoma más de la decadencia de las costumbres en las grandes y racialmente promiscuas urbes de la era industrial.

Pues el discurso, facha o no, perdura.

Porque la falsedad de la celulitis maligna siguió y sigue sirviendo a los intereses de la industria cosmética y paramédica - desde los cirujanos plásticos hasta los masajistas-, que se enriquece con la angustia de las mujeres a las que las revistas femeninas convencen de que sus curvas naturales son un grave problema.

A veces parece que hay un único artículo sobre la celulitis y lo van repitiendo...

En primavera, "Prepara tu cuerpo para el bikini"; en verano, "Luce tu bikini"; en otoño...

¡Cuántos miles de millones en cremas, esponjas, vibradores, geles!

¡Cuántas tonterías con vitola médica! Pero, sobre todo, aquellos inquisidores celulíticos y las revistas femeninas lograron que la mujer, pese a que ya podía salir a la calle, continuara sometida, acomplejada, reprimida... Se quitó el corsé, pero se puso otro a sí misma mental, invisible.

¿En qué sentido?

Lograron que la belleza, que hasta entonces era un don natural, se transformara en un objetivo y un símbolo de estatus. Y convirtieron el cuerpo de la mujer..., ¡con curvas, sí!, en su peor enemigo, un enemigo al que había que castigar con dietas y regenerar con carísimos tratamientos.

Querían a una mujer carcelera de su propio cuerpo.

La industria de la moda - condicionada por el gusto gay de sus modistos, que execra las curvas femeninas- y todas sus revistas han logrado durante décadas hacer sentir a la mujer culpable de ser lo que es: de tener saludables ¡y bellas! reservas calóricas. Y el canon de delgadez se radicaliza más y más...

Lo decía Chanel: nunca se es demasiado delgada ni demasiado rica.

Porque así siempre podrás gastar más y más en cremas adelgazantes.

¿Una mujer con poder estaría menos obsesionada por sus kilos?

La mujer no goza del poder como del afrodisiaco que es para el hombre. El afrodisiaco de la mujer es el afecto. Una buena gestora sólo se alienará con su poder en la medida en que se haya masculinizado. Así que la mujer con poder en realidad será una mujer que lo ejerce por responsabilidad.

¿Cuál es la celulitis del hombre?

Tenemos un problema común, amigos: un cuento infantil.

Algunos cuentos los encarga el diablo.

El príncipe azul. Hay que retorcerle el cuello al maldito príncipe azul.

¡Sea!

Desde pequeñas nos colocan a las niñas la patraña de que un hombre nos liberará de nuestra cautividad y, del mismo modo, convencen a los niños de que algún día ellos serán ese príncipe único y eterno.

Y nos preocupa no dar la talla.

Tenemos que trabajar juntos. El feminismo también es cosa de hombres. Tenemos que rechazar esa mentira esclavizante: ¡no hay príncipe azul! Ese tipo del cuento no va a liberarte de nada, en realidad el príncipe sólo es una patraña para que te reprimas. Tienes que liberarte de esa idea para poder amar a los hombres como son. Y no necesariamente a uno solo, sino a los que seas capaz de amar en cada momento.

¿Usted también soñó con él?

Yo fui alienada con ese mito cultivado por un entorno retrógrado: algún día encontraría a ese hombre, ese amor, el único y eterno, que me haría mujer, madre, reina.

Y...

No es que no lo haya encontrado. La broma es que no existe. Lo que hay son hombres - así, en plural- que son personas como nosotras, aún acomplejados por las mentiras que mantienen el orden patriarcal.

El príncipe azul también descubre que no era el único.

Y algunos no lo aceptan. Si acabáramos con la mentira del príncipe azul que conquista a su princesa, no habría violencia machista.

Un milió i mig més de cartilles sanitàries amb el mateix pressupost

2008-09-30T10:44:00.002+02:00

Interessant entrevista al cap de l'àrea de medicina interna de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Aquí teniu uns fragments

Miquel Vilardell: "El pobre emmalalteix més que el ric"

Dirigeix l'àrea de medicina interna de l'Hospital de la Vall d'Hebron, la que integren els metges que tracten el malalt de manera global, no només d'un òrgan. És la més difícil, diu.

ANGELS GALLARDO. El Periodico 30/08/08

--¿Percep la crisi econòmica en els que atén a la seva consulta?
--Encara no ha arribat a l'hospital, però és evident que qui es queda a l'atur té més risc d'emmalaltir. El pobre emmalalteix més que el ric, encara que el ric emmalalteixi per excessos. La relació entre malaltia i economia és un fet demostrat.

--Fa gairebé 10 anys, la sanitat catalana era un model elogiat a la resta d'Espanya. Ara sembla que ja no és així.
--Jo crec que, encara que es diu això, el model sanitari català continua sent una referència per a la majoria de sistemes de salut de la Unió Europea (UE). Quan els anglesos reformen el seu sistema, vénen a veure el nostre. És una referència al món. Tenim un model peculiar, però bo: la mortalitat baixa i les malalties més esteses estan bastant controlades.

--Llavors, el model és bo.

--És bo. Una altra cosa és que aquest sistema sanitari es va planificar amb recursos per abastar una població de sis milions d'habitants, i n'estem atenent 7,5. Un milió i mig més de cartilles sanitàries amb el mateix pressupost.
--¿Això a què ha portat?
--Metges i infermeres estan sotmesos a una pressió enorme, i els recursos han disminuït. Es cobreixen els mínims, es dóna una qualitat assistencial acceptable, però no hi ha cap dubte que fan falta més mitjans i diners per mantenir aquest bon nivell, i per fer sostenible l'estructura sanitària. El sistema s'està aguantant per l'esforç dels professionals. És inqüestionable.

--Noten l'escassetat pressupostària.
--I tant que sí. L'escassetat es nota. Si observem els euros per habitant i any destinats a salut que hi ha a Catalunya i els comparem amb els d'altres comunitats espanyoles, veurem que, per exemple, a Extremadura, Cantàbria o el País Basc la xifra és clarament superior.

Vull Llegir tota l'entrevista. Clicar aquí.

Estafadors financers: els més "tremendus"

2008-09-28T22:29:00.004+02:00

Interessant article d'opinió de Ramon Folch i encertada vinyeta de Ferreres, publicats avui a El Periodico.

Estafa

"Delicte contra la propietat que consisteix a causar un perjudici patrimonial a tercers en benefici propi mitjançant l'engany" és la definició d'estafa. L'estafador s'enriqueix en detriment del patrimoni d'altri venent-li gat per llebre. Estafar és delicte. I què és destinar 485.000 milions d'euros de l'estafat a tapar els forats de l'estafador? Broma de mal gust, encobriment dolós, estafa al quadrat?
No pot ser res d'això, perquè ha decidit fer-ho el cristianíssim president del país més democràtic del món. En efecte, es veu que destinar 485.000 milions d'euros de l'estafat --ja que es tracta de diners de la ciutadania-- a tapar els forats de l'estafador --ja que qui ven coses sobrevalorades o inexistents és un estafador-- no és una estafa redoblada, sinó una operació de rescat financer que retorna la confiança als mercats i salva el món de la catàstrofe.
Ja s'entén que els forats s'han de tapar per a evitar mals majors, no m'hi oposo. La pregunta és: on són els delinqüents, quantes ordres de cerca i captura han dictat els jutges, quants patrimonis dels estafadors han estat embargats? És un cas de desvergonyiment inaudit. Perquè els diners no s'han evaporat. Els diners han esdevingut béns patrimonials d'algú, de grans inversors o fins i tot de molts petits especuladors que han venut successivament accions o casetes pel doble del preu de compra. Un escàndol econòmic i ètic colossal.
Encausament

Ja veig somriures mofetes. Amb condescendent superioritat, els ensinistrats sicaris del sistema, armats d'instruments analítics rudimentaris que exhibeixen amb patètic orgull pretorià, ens il.lustren sobre la quadratura del cercle. Latreutes acèrrims del lliure mercat quan s'inflen de guanyar diners, cuiten a socialitzar pèrdues i a reclamar la intervenció pública quan en perden. Però és que, en aquest cas, no hi ha pèrdues. Es tracta d'una estafa, no ho oblidem. Per això no pot ser que s'encomani l'administració d'aquests 485.000 milions, o dels altres que arreu del món pugui costar cobrir aquesta demència, als mateixos enriquits estafadors que han causat el problema. És de pissarrí. No calen màsters de res per a adonar-se'n. O potser sí: màsters de servilisme i indignitat. N'hi ha alguns.
La història del negre insolvent d'Alabama que hipoteca la seva casa sobrevalorada i engega sense saber- ho la bola de neu infernal ha corregut a bastament per Internet. Tots els diaris han publicat trucs financers, estratagemes borsàries i martingales diverses que comparteixen una mateixa característica de fons: són dolosos. Potser no són delictes tipificats, però són actes immorals i punibles.
Encobrir la delinqüència et fa culpable. No denunciar-la està penat. N'hi hauria prou, doncs, a desencadenar la màquina judicial. La qüestió és èticament transcendent i econòmicament capital. Si no es desemmascaren, deslegitimen i desactiven tots aquests agents de l'embogida economia giroscòpica, basada en la falsa estabilitat del pedaleig creixent, la insostenibilitat del sistema socioeconòmic es farà insuportable. Els estafadors haurien de ser encausats. És un deure moral i una oportunitat d'or. Possiblement acabaria responsabilitzat l'ordre econòmic vigent. Però és que potser es tracta justament d'això, de denunciar la insostenibilitat d'un sistema deletèriament externalitzador.

L'estrella michelin o la vida

2008-09-22T10:40:00.003+02:00

Interessant entrevista de Ferran Imedio a Joan Borras publicada a El Periodico el 21/9/2008

L'ENTREVISTA // JOAN BORRÀS, XEF DE L'HOSTAL SANT SALVADOR

Joan Borràs: "L'estrella Michelin és una esclavitud total"

Té una estrella Michelin i no la vol; hi renuncia. Prefereix disfrutar la vida que gairebé li va arrabassar un tumor cerebral del qual s'ha recuperat

Joan Borràs (Badalona, 1967) és un autodidacte dels fogons que s'ha guanyat un nom en el món de la gastronomia gràcies als plats que prepara des del 1997 al cor de la comarca de la Garrotxa. Allà, a l'Hostal Sant Salvador (la Vall de Bianya), en una antiga masia construïda al segle XV, ha estat servint plats basats en productes de la mateixa zona d'altíssima qualitat. Unes creacions que van convèncer els inspectors de la guia Michelin, que li van concedir l'estrella el 2006.

--Una operació a vida o mort li ha canviat el xip. Renuncia a l'estrella Michelin.
--La vida i la feina són el mateix. Ens passem tot el dia treballant i no ens adonem que la vida ens passa de llarg. I només quan arribes a les tres pedretes t'ho planteges.

--¿Recorda el moment?
--Al diagnosticar-me un tumor cerebral. Es va poder extirpar i no vaig haver de fer quimioteràpia ni altres tractaments... Vaig tenir molta sort. Això és com jugar a la ruleta; m'ha tocat i prefereixo agafar els diners i anar-me'n abans que tornar a jugar- m'ho tot i perdre la partida.

--Curiós: vostè vivia a Badalona i se'n va anar a la Garrotxa perquè tenia mala qualitat de vida...
--Tenia una petita empresa tèxtil i vaig voler fer el pas a l'enamorar-me d'aquest lloc paradisíac. Vaig pensar que hi guanyaria qualitat de vida...

--I va acabar vivint pitjor.
--Des que vaig arribar al restaurant fins avui per ahir han passat 11 anys, 2 mesos i 22 dies. Sona a condemna, ¿eh? No havia fet mai de cuiner, era autodidacte. Vaig començar fent cassoles, carn a la brasa... Ens vam anar embolicant fins que el 2006 ens van concedir l'estrella.

--L'èxit més desitjat...
--Sí, però causa un estrès bestial. I no era això el que havia vingut a buscar aquí. Treballava entre 14 i 18 hores diàries sis dies a la setmana. Se'm va girar la truita, em va sortir el tret per la culata.

Llegir tota l'entrevista clicar aquí.

Familiars ben avinguts

2008-09-20T20:04:00.005+02:00

Interessant reportatge de "El Pais" sobre famílies i càrrecs públics.

EL PAÍS - Madrid - 03/08/2008

Este apellido me suena

Los Carod-Rovira, los Rojo, los Maragall, los Fabra, los Barceló... Son sólo algunas de las familias que ocupan cargos públicos pasando, o no, por la reválida de las urnas

Ese apellido me suena. Más de uno habrá tenido este pensamiento al oír la noticia de que un señor llamado Apel·les Carod-Rovira ha sido nombrado delegado de la Generalitat de Cataluña en Francia. El apellido es conocido "aquí y en la China", como diría el hermano del nuevo cargo, el vicepresidente catalán y dirigente de ERC Josep Lluís Carod-Rovira. Con el primer tripartito catalán, el hermano de Carod tuvo un cargo, director general de Asuntos Interdepartamentales, que abandonó con la crisis que supuso la salida de ERC del Gobierno catalán bajo la presidencia de Pasqual Maragall.

Este cargo debió de ser creado para parientes, porque antes que él lo ocupó Oriol Pujol Ferrusola, hijo del entonces presidente de la Generalitat Jordi Pujol y actual diputado de CiU. En ese mismo ambiente familiar, Oriol Pujol fue director general de Industria con su tío segundo Antoni Subirà. En el tripartito, Carod no fue el único que se llevó consigo a su hermano. El ex presidente Maragall nombró a su hermano Ernest secretario del Gobierno. Cuando el político del PSC era alcalde de Barcelona, su hermano fue concejal. El presidente Montilla fue quien lo nombró consejero de Educación.

Mediando, o no, la voluntad de los electores, además de la vocación política, más familiares han llegado a puestos de responsabilidad. En este marco, las familias numerosas dan para mucho, como el caso de los Nadal. Manel Nadal, hermano del consejero de Política Territorial Joaquim Nadal, es secretario de Movilidad de la Generalitat. Y la hermana de ambos, Mercè Nadal, es jefa de intermediación de la delegación de Girona del departamento catalán de Trabajo.

Ninguna pata del tripartito está a salvo. Maria Comellas, ex esposa del consejero de Medio Ambiente y Vivienda, Francesc Baltasar (ICV), es la actual directora general de Calidad Ambiental. Ya lo era cuando Baltasar llegó al cargo. Cuando él era alcalde de Sant Feliu de Llobregat, ella era concejal de Urbanismo. La hija de ambos, la periodista Lluna Baltasar, forma parte del equipo de comunicación de Presidencia.

Pero los ciudadanos de la Comunidad Valenciana deben de ser los que más a menudo se quedan extrañados mirando las noticias y pensando: "Ese apellido me suena". La política valenciana se hace en familia. En la provincia de Alicante, la ciudad de Benidorm, y más concretamente la familia Barceló, se lleva la palma en protagonismo político.

El primer eslabón lo representa el veterano (84 años) senador Miguel Barceló, del PP. El siguiente escalón lo ocupa su hija Ángela Barceló, concejal del Ayuntamiento y diputada autonómica. Su yerno es el ex presidente valenciano y ex diputado Eduardo Zaplana. El nieto del senador Barceló, Agustín Almodóvar, es suplente en la lista del PP al Senado, presto a ocupar la plaza del abuelo cuando se jubile. El sobrino, Francisco Murcia, es diputado nacional. En las filas socialistas, la representación la encabezan la concejal Maite Iraola, madre de la número tres del PSOE, Leire Pajín, y su marido, José María Pajín, asesor en la Subdelegación del Gobierno en Alicante.

Pero si hay una familia política por excelencia es la de Carlos Fabra. Hijo, nieto y bisnieto de presidentes de la Diputación de Castellón, él también ostenta el cargo. Se ha significado, además de por estar imputado en todo tipo de delitos relacionados con la corrupción, por la cantidad de asesores que año tras año suma a los gastos de personal de la institución.

Allí mantiene a una de sus cuñadas y a un interminable elenco de ex alcaldes y ex concejales. Una de sus hijas, Andrea Fabra, actual diputada, fue antes senadora por designación territorial y, con anterioridad, trabajó en el Ministerio de Economía y Hacienda cuando era secretario de Estado Juan Costa, al que acompañó en la candidatura en las pasadas elecciones. Andrea Fabra está casada con el consejero de Sanidad de la Comunidad de Madrid, Juan José Güemes. Además, el hermano de Carlos Fabra, José Alberto, es el jefe de gabinete del alcalde de Castellón.

Llegir tot el reportatge. Clicar aqui.

El nen trapella i el mestre. Qui talla el bacallà ?

2008-09-19T13:53:00.003+02:00

Noticia publicada a El Periodico el passat 16/09/2008.

Guerra y Zaragoza mantienen un educado cruce de pullas en un restaurante de Barcelona

El diputado del PSOE inaugura la temporada teatral en el Romea

LUIS MAURI
BARCELONA

No hay uno, sino dos Alfonso Guerra González. Los dos calzan el mismo número y llevan en el bolsillo el mismo DNI. Uno, probablemente el más conocido de los dos, es un viejo as del pugilismo verbal, dueño de una locuacidad centelleante que busca la mandíbula del adversario sin entretenerse en florituras estilísticas. Este Guerra en ocasiones se pone un pañuelo rojo al cuello y se sube a una tarima a dar caña a petición de su público. El otro Guerra está en las antípodas. Gasta voz suave y gesto delicado, es paciente y gusta de entregarse en solitario a los placeres de la lectura, la música y el teatro.
Los dos Alfonso Guerra estuvieron ayer en Barcelona.
El primero, en su versión más contenida, es decir, sin vociferación ni caña ni pañuelo, pero con la misma afilada y veloz mordacidad, almorzó con dos colaboradores suyos en un italiano, Tramonti, en la Diagonal. Quiso la casualidad que allí tropezase con José Zaragoza, el secretario de organización del PSC, partido hermano con cuya dirección hace mucho tiempo ya que Guerra mantiene una distante tirantez salpicada de no pocos enfrentamientos. El último, hace una semana, cuando el exnúmero dos del PSOE preguntó a los socialistas catalanes si con la negociación de la financiación pretenden "cargarse" al Gobierno de Zapatero.
Zaragoza, que almorzaba en el restaurante con este periodista, se acercó a la mesa de Guerra para saludarle.
--Oye, si vuelves a hablar de la financiación, harás referencia también a la deuda histórica que reclama Andalucía, ¿no? --espetó Zaragoza tras los saludos de cortesía.
--Yo estoy en contra de todas las deudas históricas, de todas.
--Pero pórtate bien, ¿eh? --siguió hurgando el dirigente del PSC.
Entonces el primer Alfonso Guerra saltó como impulsado por un resorte. Sin voces, sin desdibujar la sonrisa, pero con un tono y una mirada gélidos, fulminantes:
--Mira tú que tiene guasa la cosa. El niño travieso diciéndole al maestro qué es lo que tiene que hacer. ¡Ay, cuánto tenéis que aprender todavía!
Alfonso Guerra, pero el otro Alfonso Guerra, reapareció a media tarde en el Teatre Romea. Allí inauguró la temporada teatral con una trabajada y documentada conferencia sobre la política cultural en la República. "La República fue, sobre todo, un proyecto cultural. Los gobiernos progresistas se proponían redimir a España con escuelas", argumentó como eje de su discurso. Y no se abstuvo de declamar con alma de rapsoda y considerable acierto algunos pasajes.
Antes, hubo de despachar a dos activistas de la Plataforma pel Dret de Decidir que le interrumpieron al grito de "Fuera españolistas". Guerra pidió calma al público, que abucheaba y llamaba "nazis" a los intrusos. "Un espíritu de intolerancia parecido al de estas dos personas acabó con la República de la que les voy a hablar", dijo con tono muy suave, casi manso.
Actor y director de teatro aficionado antes de dedicarse a la política, Guerra empezó con una confesión cómplice. "En realidad, yo nunca he dejado por completo de hacer teatro", dijo para regocijo de las más de 300 personas (entre ellas solo dos cargos públicos relevantes, ambos socialistas: el conseller Joaquim Llena y el alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz) que acudieron a escucharle.
Quizás esa confesión explique el milagro de los dos Guerra.

¿Por qué no sustituir a los periodistas por payasos?

2008-09-12T17:29:00.004+02:00

Arrel d'uns comentaris sobre la sensacionalista noticia de la fi del món que m'ha fet en Miquel dins del bloc i que fan referència a una entrevista a La Contra de "La Vanguardia" feta a Peter Watson per Lluís Amiguet. Crec que es millor posar-la sencera, realment és per treure's el barret. (Gràcies miquel pel teu comentari, així aprendrem dels mestres d'aquest món tan "tremendu" en el que vivim)

Solo las personas cultas tienen una auténtica vida privada

Peter Watson. Historiador de las ideas autor del llibre “Historia intelectual del siglo”.

Tengo 62 años, edad en que Platon, Heine, Priestley y Picasso alcanzaban el cenit. Nacçi en Birmingham. Soy agnóstico pero me gustan en las catedrales y los himnos anglicanos. Fui candidato socialdemócrata, vean las patologías del capitalismo. He participado en el Ifest de economía.

Esclavos y maquinas.

La televisión crea estados de ánimo instantáneos que se deshacen instantáneamente. Y ese ritmo emocional es del nuestras vidas: puro espectáculo. Mientras, explica Watson, las élites hacen política, que consiste en no dejar de serlo. Así se explica que tengamos tecnología para sustituir el petroleo y las energías fósiles, pero sigamos dependientes de ellas para quienes se benefician de ese paradigma continuen controlando el juego. Del mismo modo los griegos conocían la máquina de vapor y en Siracusa ya la utilizaban para mover juguetes en sus templos. ¿Por qué no utilizaban esa fuerza para crear máquinas? ¿Para que? Si ya tenían esclavos que hacían el trabajo! Y no eran ellos.

¿Cuál ha sido la idea más brillante de la historia?

El experimento.

¿Por qué?

La idea de manipular la naturaleza para descubrir la ciencia nos liberó de la superstición: nos ha hecho quienes somos.

¿Tiene una segunda idea en su lista?

La idea de alma, pero sólo hasta que la del experimento la superó. Son las dos grandes ideas del hombre y, como ya habrá apreciado, radicalmente opuestas. Geniales. La razón - la ciencia- arrebata al alma - la Iglesia- su territorio poco a poco y ese espacio arrebatado es la medida del progreso humano.

¿Inventamos casual o causalmente?

Esa es la primera gran clasificación de los descubrimientos: los hijos del azar... ¡Eureka! ... Que son miles, como la viagra, hallada por casualidad buscando un medicamento contra la hipertensión, e internet, fruto de la guerra fría, por citar dos recientes; y los resultados de un plan: Mendel fundó la genética sabiendo qué buscaba, entre otras cosas porque un superior del convento fue procesado por buscar lo mismo. ...

¿La gran época de la creatividad?

Por descontado, el renacimiento italiano y su factor clave fue que la inteligencia se liberó poco a poco de la iglesia pero es menos citada la Alemania de 1890 a 1914. Ningún país había reverenciado a la ciencia ni incentivado mejor a sus científicos

¿En que sentido?

Se les reservaban los lugares clave de decisión y ellos hicieron Alemania grande.... Hasta que llegaron los militares.

Hoy el científico tiene prestigio, pero no glamur, y rara vez autentica fama

Porque ha perdido la gloria de la autoría. Hoy la revolución de la información y la complejidad de la ciencia hacen que solo pueda avanzarse en equipo. Si creas una gran novela o un gran cuadro, se te considera un genio, en cambio no se rinde culto al ego del científico porque hoy el genio es en equipo y sus genialidades son anónimas.

¿Cree que vivimos en una época creativa?
Sinceramente y, después de haber estudiado la historia de la creatividad, creo que vivimos en momentos muy poco interesantes.

¿E internet? ¿La genética?
Son aportaciones raquíticas a la inventiva humana. Hace un siglo usted y yo no hubiéramos tenido esta conversación, porque estaríamos demasiado emocionados hablando de inventos extraordinarios: el automóvil, el motor, el teléfono, la cinematografía, la radio, la energía eléctrica, los antibióticos, las vacunas, la relatividad, el avión que empezaba a despegar... Y la abstracción, el surrealismo, todos los ismos, el psicoanálisis, la llegada del marxismo al poder...'

Pero fueros muchas ideas en muy poco tiempo.

En cuanto a mi generación tuvimos novedades menos emocionantes: el estado del bienestar, la píldora, el transistor que luego permitió el PC, el descubrimiento de que el hombre venía de África y con ello el fin del cientifismo racista

¿Y los chicos de ahora que tienen?

Poca cosa la verdad. De hecho han sufrido la degradación de la televisión.

No es nueva yo ya quede algo tonto

Comienza en los ochenta, porque hasta entonces la televisión la hacen creativos que han leído libros, pero ahora a partir de los ochenta la hacen jóvenes que sobretodo han visto la tele.... Y se nota! Que banal es!

Es culpa suya no vea la tele!

No la veo pero eso no permite escapar de su degradante influjo. Vivimos la era de la autodegradación instantánea ¿Cuánto dura el impacto de un resultado de fútbol?

Hasta el siguiente partido o menos

Pues es la evolución espasmódica de lo real hoy. Una emoción instantánea que no exige ningún esfuerzo intelectual y que comienza a olvidarse casi desde el primer momento en que se ha experimentado...Como el resultado de un partido de fútbol.

No todo es fútbol

Todo se vive ya como si fuera partido de fútbol: la emoción fácil e inmediata del espectáculo ha sustituido a la creatividad. La educación hoy es espectáculo, primero fue el periodismo, donde los periodistas serios fueros suplantados por humoristas. Como el discurso sobre la actualidad era más banal e irrelevante: ¿Por qué no sustituir a los periodistas por payasos?

Por lo menos con ellos te ríes.
Y una vez sustituida la información por payasos: ¿por qué no hacer de la educación otro circo? Los profesores hoy son evaluados por divertidos o aburridos. A los alumnos les preocupa pasar un buen ratito, porque la medida del éxito es la diversión.

Ellos se lo pierden.
¡No sabe usted cuánto! A la larga, el espectáculo continuo nos vuelve frívolos, superficiales, conformados, dominables con unas cuantas gracias al día.

¿No ha sido siempre así?
No para quienes se educaban. Solo las personas cultas tienen una auténtica vida privada: criterio para elegir su música, sus libros, sus conversaciones, su comida... Y han aprendido, por ejemplo, que la primera vez que escuchas música clásica puede aburrirte, pero si perseveras será una profunda fuente de placer el resto de tus días.

¿Los demás: carne de audímetro?
Viven para engordan cifras de audiencia y cuentas de resultado ajenas.'

Falsa alarma, no s'acabat el món.

2008-09-10T16:33:00.008+02:00

Poso uns fragments de la notícia publicada aquest migdia a Vilaweb que ens deixa més tranquils.

L'experiment del Bing Bang comença amb èxit

El primer feix de protons ha completat una volta al gran col·lisor d'hadrons ·

"El gran col·lisor d'hadrons (LHC) del Centre Europeu d'Investigacions Nuclears (CERN) de Ginebra (Suïssa) s'ha engegat amb èxit. El primer feix de protons ha finalitzat el recorregut pels 26,6 quilòmetres de l'accelerador de partícules més ambiciós del món a les 10.28. L'experiment, que ha dut de cap els investigadors del CERN, ha de servir per recrear les condicions dels primers moments després del Big Bang."

"Tot just després de completar la primera volta Lyn Evans, director del projecte, ha explicat que es tractava d'un moment fantàstic perquè 'ara podem mirar enllà cap a una nova era del coneixement dels orígens de l'evolució de l'univers'. El gran col·lisor d'hadrons però, no s'atura amb aquest èxit, sinó que es continuaran fent experiments i els seus responsables esperen que durant les pròximes setmanes puguin aconseguir informació clau per entendre, més endavant, els orígens de l'univers. Els físics d'avui en dia, per exemple, saben que llei de la gravetat descoberta per Newton afecta a la massa, però encara es pregunten com s'origina la massa. I és que, segons el director general del CERN, Robert Aymar, el gran col·lisor d'hadrons és una màquina per al descobriment que continua la tradició de la curiositat humana."

"L'entusiasme general de la comunitat científica ha topat, amb tot, amb algunes veus contràries al nou accelerador del CERN, pel perill que s’hi puguin formar forats negres. Els arguments apocalíptics d'algunes persones i grups van arribar fa poques setmanes al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, que finalment va desestimar la petició d'impedir la inauguració de l'LHC. Tot i que el risc és inexistent (Jesús Navarro recorda que esporàdicament ens arriben per mitjà de raigs còsmics concentracions d'energia de més magnitud que no les que es podran arribar a produir a l'LHC), el CERN va publicar la setmana passada un comunicat per a mirar d'aturar la magnificació del fet i l'alarma social consegüent."

"En aquesta infrastructura circular de 26,6 km de circumferència a cent metres sota terra, s’hi han invertit 4.000 milions d'euros i vint anys de feina, i ara grups d'investigadors de tot el món hi estudiaran les partícules més petites conegudes. En aquest cas, segons que explica Jesús Navarro, de l'Institut de Física Corpuscular (IFIC) de València, el CERN ha optat per treballar amb les partícules subatòmiques dels hadrons (protons o ions de plom), que s'introduiran a l'accelerador i es faran circular les unes contra les altres a una velocitat pròxima a la de la llum (300.000 km/s)."

Llegir la tota notícia clicar aquí.

La noticia publicada als diaris: El Periodico La Vanguardia i Avui

Ha estat un plaer, adeu a tots, i l'ultim que tanqui la porta. Gràcies.

2008-09-09T18:44:00.004+02:00

El mundo se acabará este miércoles por la mañana (más o menos)

Las primeras pruebas del acelerador de partículas en Suiza desatan el miedo a un agujero negro que se tragará todo el planeta

Diario Metro. 09/08/2008.

¿Planes para el miércoles 10 de septiembre? Olvídelos. Ese día se acabará el mundo de modo que no valdrá la pena hacer ningún plan.

No se trata de la última profecía de Nostradamus sino algo tan moderno y científico como la puesta en marcha del acelerador de partículas del CERN, el LHC (Large Hadron Collider), un gigantesco anillo que permitirá la colisión de millones de micropartículas para hacer experimentos sobre la materia.

No está mal, dicen los expertos, pero quizá todo eso desemboque en el fin de esta esquina del universo. ¿Por qué?

Situado en la frontera entre Suiza y Francia, el laboratorio del CERN es como una gigantesca noria enterrada con una circunferencia de casi 30 kilómetros, que es lo que se necesita para hacer circular las partículas. Chocarán a velocidades cercanas a la de la luz y la versión positiva es que nos ayudará a entender mejor de qué está hecha la materia, si somos ondas o corpúsculos, o ninguna de las dos, y de qué estuvo hecho el universo cuando empezó.

Pero ¿y si en lugar de eso se crea un agujero negro? Ya saben que un agujero negro es un centro de gravitación tan poderoso que se traga todo lo que caiga a su alrededor, incluso la luz. Los agujeros negros conocidos tienen unas medidas colosales y distan de la tierra a millones de años luz. Pero esta sería la primera vez que un agujero negro nacería, por decirlo así, aquí en casa. ¿Quién lo detendrá?

Parece que nadie porque aunque los científicos admiten que se pueden crear pequeños agujeros negros, serán tan pequeñitos que se van a desvanecer solitos. Por eso están dispuestos a dar al botón de “encendido” pase lo que pase. Pero la agencia de noticias británica BBC avisaba ayer por si acaso: “El mundo se va a acabar”.

Hasta ahora el fin del mundo era la frase preferida de los milenaristas (que no mileuristas, aunque si el planeta se va a acabar el miércoles, da igual lo que te paguen). También era el territorio de los amantes de las profecías de San Malaquías, de los Evangelios de San Juan y su terrible Apocalipsis, y hasta de los seguidores de Nostradamus.

La verdad es que el fin del mundo se había anunciado tantas veces que muchos piensan que es como el cuento de Pedro y el Lobo. Esta vez, la diferencia es que quienes afirman que se está experimentando con fuego son un grupo de científicos.

El miércoles 10 saldremos de dudas. Si se acaba el mundo entonces, tiene sus ventajas: no importará lo que suba el Euríbor, la inflación, los pisos ni las patatas.

Perdoni Senyor, crec que té alguna cosa que és meva o dels altres.

2008-09-05T17:18:00.007+02:00

Els guanys dels més rics segueixen augmentant tot i la crisi econòmica

L’1% de les famílies ostenta el 35% de la riquesa mundial, segons un estudi

El debat.cat /Europa Press 5/09/2008

A pesar de la crisi econòmica que castiga els mercats des de finals de l'any passat, les fortunes personals dels milionaris del món van pujar un 5 per cent fins a arribar als 109,5 bilions de dòlars (76,6 bilions d'euros).
Així ho recull un informe publicat pel grup nord-americà Boston Consulting. És el sisè any consecutiu que creixen les majors riqueses del món. A més, segons les dades de l'informe, el creixement és major en els països en desenvolupament, com Xina, i entre famílies que duen temps tenint tant diners.

L’1 per cent de totes les famílies posseïen l'any passat el 35 per cent de les riqueses del món, i el 0,001 per cent, els més rics entre els rics, que posseeixen almenys 5 milions de dòlars (3,5 milions d'euros) en actius, contaven amb 21 bilions de dòlars (14,7 bilions d'euros), una cinquena part de la riquesa mundial total. A més, segueixen apareixent nous milionaris cada any, encara que especialment en els països emergents d'Àsia i Amèrica Llatina.

El nombre de famílies milionàries en 2007 va créixer un 11 per cent fins als 10,7 milions. BCG ressalta també que, els rics segueixen sent rics. Tanmateix, han realitzat diversos ajustaments com resultat de la crisi financera.

Durant aquest any, els actius s'estan invertint en elements més conservadors i els diners s'està quedant en els mercats nacionals, a més d'un descens de la inversió. El creixement de la riquesa personal nord-americana es va reduir un 3,8 per cent l'any passat, comparat amb el 9 per cent de 2006, el que reflecteix la crisi d'hipoteques i creditícia.

Aquests nois de "El Jueves"son molt "tremendus".

2008-09-03T16:17:00.006+02:00

El Jueves toca las narices a los príncipes de Asturias

La revista satírica aprovecha la operación nasal de la princesa Letizia para volver a dedicar una portada a la Real pareja

PÚBLICO.ES - Madrid - 03/09/2008 08:36

La operación de nariz de la princesa de Asturias, Letizia Ortiz, ha servido de excusa para que la revista El Jueves vuelva a dedicarle una portada a la Real pareja.

Con la habitual ironía que les caracteriza, El Jueves utiliza una imagen reciente de Ortiz con la cara hinchada (tras su reciente operación nasal) y de Felipe de Borbón bajo el título Cuernos en la Casa Real. Felipe sorprendido con una desconocida.

La revista satírica repite así una experiencia, la de dedicar su primera plana a los príncipes, que les ha supuesto no pocos problemas.

Problemas Reales

En julio de 2007, los dibujantes de El Jueves Manel Fontdevila y Guillermo Torres elaboraron una portada con motivo del anuncio del Gobierno de otorgar a las familias 2.500 euros por cada hijo.

La experiencia de poner a Felipe de Borbón y a Letizia Ortiz practicando sexo acabó con el secuestro de la publicación —por orden del juez Del Olmo— por "injuriosa" y con una multa posterior para sus autores.

La historia acabó con el secuestro de la publicación

Pocos meses después, en Navidad, El Jueves utilizó la polémica imagen retocada con unos gorros de Santa Claus que evitaban reconocer la identidad de los protagonistas para felicitar las fiestas.

Un año más tarde, con motivo del primer aniversario del secuestro, los príncipes aparecen de nuevo en la portada de El Jueves en la misma posición "injuriosa". En esta ocasión, la ropa y una oportuna gaviota permitió esquivar los problemas.

La tardor pot ser calenta i tremenda

2008-09-02T19:25:00.002+02:00

Sobre el finançament, vinyeta d'en Ferreres d'ahir a El Periodico, i un interessant article d'anàlisi de l'actual situació política de l'estat de Carlos Carnicero publicat avui a El periodico.

Repensar Espanya amb urgència

CARLOS Carnicero

Massa crisis superposades per no disposar d'un instrument sòlid per afrontar- les. El món canvia de pressa, i formula reptes desconeguts. Dels Estats Units que pot pilotar Obama a la Rússia provocadora de Putin. De l'eclosió de la Xina a les allaus migratòries. De la tragèdia del canvi climàtic a la consideració que el creixement econòmic té límits que s'acosten.
L'Estat és la principal palanca per tenir protagonisme en aquestes crisis i en aquests canvis. A Espanya continuem immersos en una crisi d'identitat en què després de 30 anys de democràcia ni tan sols estan nítidament dibuixats els límits de les autonomies i els de l'Estat. No hi ha consens bàsic sobre on comença Espanya i on s'acaben les autonomies, i el desgast identitari promou un abstencionisme global: faltar a classe d'aquesta mundialització serà perdre lloc en el planeta.
Comença el curs amb clímaxs preocupants: els reptes d'Ibarretxe, el desafiament de la Generalitat, la revolta dels barons socialistes pel finançament autonòmic, el soroll del frustrat avançament de les eleccions gallegues i les convulsions internes en l'entramat d'ETA. I, envoltant-ho tot, una crisi o unes crisis de les quals no es té diagnòstic precís i els horitzons de les quals es dibuixen des del voluntarisme dels desitjos.
Temps difícils que exigeixen estadistes més que polítics preocupats per enquestes i eleccions. Passar del caïnisme de l'anterior legislatura al traç subtil de grans decisions estratègiques seria un miracle, però la gravetat dels problemes exigeix cures prodigioses ja que, quan ens n'adonem, els nous horitzons estaran dibuixats i el que no tingui el llapis afilat es quedarà sense poder influir en un futur que encara desconeixem.
La iniciativa, doncs, la té el Govern perquè la seva responsabilitat des de l'exercici del poder és superior a la de qualsevol. S'ha de repensar Espanya amb urgència i amb una resultant definitiva. Els que se senten nacionalistes han d'elegir la grandària de l'Estat des del qual pretenen influir en el món i cancel.lar els seus dilemes per sempre.

No és on treballa en Zaplana?

2008-08-31T17:09:00.007+02:00

Si son els més "tremendus"de tot el continent. El sou del Sr. Zaplana és de 600 mil euros. Veure noticia clicar aqui.

Telefónica aplica a Espanya les tarifes més altes de tot Europa

• La firma és l'única operadora dominant que inclou les trucades a fixos en la seva tarifa d'internet
• La competència obliga Vodafone i Orange a abaixar les tarifes fora dels seus països d'origen

El Periodico. 31/08/08

CARMEN JANÉ.BARCELONA

L'estratègia comercial depèn dels mercats, de la posició que hi tenen les empreses i de la regulació que existeixi. Una mateixa companyia pot mantenir polítiques diverses segons el país. Així, Telefónica manté a Espanya les tarifes més cares del grup, davant de països on el nivell d'ingressos és més elevat, però on la seva posició de mercat no és tan forta. També és aquesta l'estratègia que segueixen la resta de les operadores que treballen en diferents mercats, com Orange i Vodafone: rebaixes on han de guanyar mercat; preus més alts on tenen guanyada la quota. Així, Vodafone és més cara a la Gran Bretanya que a Espanya, mentre que Orange a França és una mica més barata.
Un altre cas és l'iPhone. Mentre que a Espanya els preus de Telefónica van de 24 a 115 euros al mes i el compromís de permanència és de 24 mesos, a la Gran Bretanya la segona generació del telèfon costa al mes entre 37 i 93 euros, amb trànsit il.limitat d'internet i 18 mesos de permanència. I a la República Txeca, on és la segona en quota, l'iPhone costa des de 24 euros amb accés il.limitat a internet, 80 minuts de trucades (i il.limitades per a mòbils de la companyia el cap de setmana) i 20 SMS, amb un compromís de 24 mesos. Telefónica és la primera operadora a Espanya, mentre que a la Gran Bretanya empata amb Vodafone i a la República Txeca és la segona del mercat.
Un altre punt és l'accés a internet. O2 (el nom amb què opera Telefónica al mercat britànic) ofereix paquets d'accés de fins a 8 megabits per segon (Mbps) des de 9,3 euros a 24 euros per 20 megabits, tots sense trucades. L'operador britànic Ofcom situa en 11,8 euros la despesa mitjana britànica en banda ampla, que no inclou mai les trucades. A Espanya, Telefónica ofereix 6 Mbps a 40,90 euros al mes, però amb totes les trucades a fixos nacionals incloses en la línia.

DIFERENT A FRANÇA
Orange ofereix a França connexió a internet a 8 i 18 Mbps a 24,90 i 34,90 euros amb telèfon. Es tracta d'una segona línia IP, i les trucades es limiten a dues hores diàries. L'operadora replica a Espanya amb 6 Mbps a 24,95 euros amb trucades a fixos i el doble si inclou televisió per internet.
De fet, encara que a tot Europa l'ús de la telefonia fixa cau, ni a Alemanya, ni a la Gran Bretanya ni a França hi ha tarifes planes de veu completes (només tardes, caps de setmana o bons de minuts). Això ha fet que caiguin encara més els ingressos dels operadors per aquest apartat, perquè els clients opten per usar el mòbil a casa. Alguns reguladors, com l'espanyola CMT o el francès Arcep, han autoritzat que pugin les quotes d'abonament.
En mòbils, la situació és diversa. L'iPhone ha portat tarifes planes de veu però altres operadors ja les aplicaven i no per això les han reaplicat en altres països. Vodafone a Alemanya cobra 29,95 euros per trucades il.limitades a fixos i a mòbils de la companyia dins del país, informa Paola Álvarez. L'operadora, en canvi, té plans de preus més avantatjosos a Espanya que al seu país d'origen. A la Gran Bretanya la tarifa estrella comença en els 0,37 euros, enfront dels 0,19 euros que ofereix aquí amb el pla Vitamina.
Telefónica manté a Alemanya un operador mòbil virtual, Fonic, que cobra el minut a 0,09 euros com a preu únic. A Eslovàquia, O2 ha estat l'últim operador mòbil a arribar. Va començar donant servei només de prepagament i després de postpagament, amb tarifes molt barates entre clients de la firma, però més cares al trucar a altres operadores.

Si és que son molt "tremendes"

2008-08-29T16:15:00.006+02:00

Aquesta és molt interessant. Publicada el 28/08/08 a El Periodico. Ara ja sabem el motius

Un estudi desvela per què és tan difícil atrapar mosques

• Els autors assenyalen que el cervell de l'insecte calcula un pla d'escapament quan adverteix una amenaça

Investigadors de l'Institut de Tecnologia de Califòrnia als Estats Units han utilitzat imatges digitals, a alta velocitat i resolució, de mosques de la fruita, la coneguda Drosophila melanogaster, enfrontades a una possible captura i han descobert on resideix la gran habilitat d'aquests animals per escapar al matamosques. Els autors assenyalen que abans que la mosca salti i escapi, el seu cervell calcula la localització de la imminent amenaça, un pla d'escapatòria i situa les seves potes en la posició òptima per apartar-se en la direcció oposada.

L'estudi es publica a la revista Current Biology.

Rapidesa al processar informació

Per Michael Dickinson, aquest procés, que té lloc en al voltant de 100 mil·lisegons després que la mosca detecti l'amenaça, "il·lustra que ràpid que pot ser el cervell de la mosca a processar la informació sensorial en una resposta motora apropiada".

Els vídeos han mostrat que si el matamosques descendent, un disc negre de 14 centímetres de diàmetre que baixava en un angle de 50 graus sobre la mosca posada en el centre d'una petita plataforma, procedia de l'àrea frontal a la mosca, aquesta mou les seves potes intermèdies cap endavant i es tira cap enrere, llavors s'eleva i estén les seves potes per marxar cap enrere.

Quan l'amenaça ve de la zona del darrere, no obstant, la mosca, que té un camp de visió de gairebé 360 graus i pot veure-hi darrere seu, mou les seves potes intermèdies una mica cap enrere. Si l'amenaça procedeix d'un lateral, la mosca manté les potes intermèdies parades, però inclina tot el seu cos en la direcció oposada abans de saltar.

Noves dades sobre el sistema nerviós

"Vam descobrir que quan la mosca realitza moviments planejats abans d'emprendre el vol, té en compte la posició del seu cos en el moment que detecta l'amenaça", explica Dickinson. Segons assenyala l'investigador, aquests experiments han mostrat que les mosques d'alguna forma saben si necessiten realitzar canvis posturals grans o petits per corregir la seva postura anterior al vol.

"Això significa que la mosca ha d'integrar informació visual dels seus ulls, que li diu d'on procedeix l'amenaça, amb informació mecanosensorial de les seves potes, que li diu com moure's per adoptar la postura adequada abans d'emprendre el vol", afegeix Dickinson.

Els resultats ofereixen noves dades sobre el sistema nerviós de les mosques i suggereixen que en el seu cervell existeix un mapa en què la posició de l'amenaça imminent "es transforma en un patró apropiat de moviments en potes i cos abans de posar-se volar". Segons Dickinson aquesta és una sofisticada transformació de l'aparell sensorial al motor i l'objectiu serà ara trobar on es produeix en el cervell de l'insecte.

La investigació també suggereix un mètode òptim per aconseguir caçar una mosca. "És millor no dirigir-se al punt en què es troba la mosca sinó una mica més cap on es creu que saltarà quan vegi venir el caçamosques", conclou l'investigador.

Bravo Silvio Bravo!

2008-08-26T22:42:00.004+02:00

Una notícia interessant sobre un cantant que presideix un país.

Berlusconi, l'home orquestra

CANTAUTOR · El primer ministre italià aprofita les seves vacances per acabar d'afinar les 14 cançons del seu segon àlbum musical

VENDA · El CD apareixerà per Nadal

PASSAT · Es va pagar els estudis a la Sorbona cantant melodies romàntiques

Jordi Mumbrú . Avui 26/08/08

La persona que es va inventar l'expressió Spain is different no coneixia Itàlia. Segur que no s'imaginava que existeix un país capaç de tenir un primer ministre que, des de la solitud de la seva habitació, escrivís cançons d'amor i després les cantés. "Hi ha un amor que s'encén, com s'encén una estrella, que a força de petons et fa sentir bonica", diu una de les estrofes. Silvio Berlusconi fa el que calgui i una miqueta més.

Si l'agenda del primer ministre ho permet, per Nadal sortirà a la venda el seu disc, C'è amore (Hi ha amor). El disc tindrà 14 cançons que estan acabant d'agafar forma, gràcies a les vacances. Berlusconi aprofita aquests dies a la seva residència d'estiu de Sardenya per acabar d'afinar i començar a enregistrar. Per acompanyar la seva veu, hi ha la guitarra de Mariano Apicella, un cantant napolità que va conèixer el Cavaliere l'any 2001. Aquell dia, Berlusconi menjava en un restaurant i li va demanar que toqués per a ell. I va començar la relació d'amistat d'una futura parella artística. Tots dos ja van treure el 2003 el disc Meglio una canzone (Millor una cançó).

El mateix Berlusconi explica que es va pagar els estudis a la Sorbona de París interpretant cançons d'amor en francès. De jove, també havia treballat entretenint els turistes de Rimini amb les seves cançons.

Trigemins o fotocopies ?

2008-08-22T17:16:00.006+02:00

Un fet molt curios. Només hi ha tres casos a tot Europa.

El Periodico. 20/08/2008.

El melic és l'únic que diferencia uns trigèmins del Maresme

• El CSI espanyol va visitar els nens i va constatar que les seves empremtes digitals són totalment idèntiques

RAFA JULVE
SANT VICENÇ DE MONTALT

Els germans Jean Paul, Armin i Hans Kempf Ribas tenen només un any, 3 mesos i 21 dies i ja han estat investigats per la policia científica. ¿Tan malament s'han portat, aquests trigèmins de Sant Vicenç de Montalt (Maresme)? "Home, fan les seves criaturades, però ni tan sols es pot dir que siguin entremaliats", aclareix el seu pare, Michael. Llavors, ¿a què es deu que tres agents del CSI espanyol es plantessin a casa seva i --de forma molt poc amable, recorda la mare, Esther-- demanessin de fer-los unes proves? "No es creien el que la premsa havia publicat. Deien que era 'completament impossible' que els trigèmins tinguessin el mateix ADN i les empremtes digitals idèntiques". ¿I a quina conclusió van arribar? "Doncs no els va quedar més remei que reconèixer que sí, que els nens són tan idèntics que coincideixen en la marca dels seus dits", diuen els pares.
Jean Paul, Armin i Hans van néixer el 29 d'abril del 2007 després d'un embaràs molt complicat que no va arribar ni als set mesos. Des del primer dia de vida van deixar bocabadats a tothom per la seva enorme semblança física. Fins i tot els pares van haver de posar-los un braçalet de diferent color a cada un per diferenciar-los i no barrejar els noms. Si no, només quedava una solució per no confondre'ls, un recurs a què els pares encara s'aferren quan sorgeix el dubte, una tàctica a la qual encara s'encomanen quan els demanes que els identifiquin en una foto a la piscina, o mentre juguen. "Mira'ls el melic --explica el pare--; el melic és el que més els diferencia". Sobretot, a Jean Paul i Armin, perquè Hans va tenir un contratemps que l'ha deixat una mica més prim que els altres germans i és més fàcil distingir-lo.
Al febrer Hans va haver de ser operat d'un problema al pulmó, fet que en va endarrerir lleument el desenvolupament, però també va servir per demostrar els vincles que uneixen els tres germans. La intervenció va durar nou hores, i fins que Hans no va sortir del quiròfan, els altres no es van comportar com és habitual. "Havíem deixat Jean Paul i Armin a casa els avis, que es van quedar tan sorpresos com nosaltres al veure que cap dels dos ni va menjar ni va dormir ni va beure ni va jugar durant aquell mal tràngol", rememoren Esther i Michael.

Sincronitzats en tot
Aquella vivència va ser només una de les moltes que deixarien atònits els gurus dels fets paranormals. Aquesta n'és una altra: a tots tres els va sortir la primera dent el mateix dia, i amb només tres hores de diferència entre el primer i l'últim. I una altra: tots tres es posen a plorar alhora encara que estiguin en habitacions diferents i sense sentir els altres. I una altra: se sincronitzen tant que, quan estan asseguts a terra, "hi ha vegades que s'aixequen de cop i es donen un cop de cap entre ells", diu el pare.
A l'hora de refredar-se, d'agafar algun virus ("en les coses dolentes coincideixen igual", diu la mare) o de moure's per casa, els trigè- mins funcionen també com tres en un. N'hi ha prou de veure'ls movent-se per la planta baixa del bungalou, plena, no cal dir-ho, de trones i ninots. Aquí tens Jean Paul que va cap a la terrassa. I per aquí el segueixen Armin i Hans. "Són una pinya", somriu el pare després de recordar si li acaba de canviar el bolquer a Jean Paul, Hans o Armin.

La gestació dels Kempf constitueix una raresa en la medicina que tracta la fecundació humana: és la segona vegada en la història hospitalària de Catalunya que es produeix un part de trigèmins sorgits d'una gestació monocorial i triamnòtica. La primera va ser l'any 1999, conseqüència d'una fertilització in vitro. Aquest embaràs, repeteix una vegada i una altra l'Esther, la mare, no va ser conseqüència de cap tractament hormonal i en la gestació tampoc hi va intervenir la tècnica. "Va ser espontani i casual", insisteix la dona, que assegura que no sempre se la creu.
Amb prou feines un 2% dels embarassos múltiples donen lloc a un part de trigèmins genèticament idèntics i, d'aquests, un altre 2% ho fan dins de bosses amniòtiques individuals dins d'una sola placenta. És el cas dels germans Kempf. A Europa se sap de dos naixements similars, un el 1995, a França, i l'altre, el dia 6 passat, a Àustria.

La intendència és, precisament, un dels cavalls de batalla de la família. A l'hora d'estar amb els nens, hi col.labora tothom, tant els avis com els altres dos germans, Nadja (6 anys) i Axel (5 anys), que han hagut de madurar abans d'hora. Les migranyes vénen a l'hora de fer els comptes: més de 500 bolquers al mes, els biberons, la roba, menjar de tota la família... Sense comptar ni hipoteques ni altres despeses, com que s'hagin hagut de comprar una furgoneta, "ens fan falta més de 2.000 euros al mes", explica Michael.
Per això van demanar ajuda a empreses de productes infantils i institucions, però només han rebut un petit suport, el de l'ajuntament, que els va posar una cuidadora, que els socorre tres cops a la setmana una hora al dia. Una altra solució, que un "nen" (així els anomenen en cas de dubte) atraqués un banc i posés la policia en un compromís a l'hora de distingir-lo dels germans, està descartada.

Ordres del metge: A fer el vermutet !

2008-08-15T17:31:00.003+02:00

Aquí teniu uns fragments d'un article agradable i estiuenc. Preneu nota.

Un aperitiu molt saludable

El Periodico. 15/08/08. Helena López
• LA DOCTORA FOLCH EXPLICA COM CONVERTIR UN VERMUT EN UN XIRINGUITO DE PLATJA EN EL MENÚ MÉS EQUILIBRAT.

ANXOVES

Picar anxoves és una bona forma de menjar peix. Es tracta de peix
blau amb 129 calories per cada 100 grams. És ric en proteïnes i
minerals. Aporta calci, iode, vitamines A, B6, B2, B12 i àcid fòlic. Es coneix com a anxova o seitó, depenent de la zona, encara que normalment se li diu anxova al seitó ja dessagnat i posat en salaó, envasaten oli d’oliva.

POP

Una ració de pop és una perfecta tapa lleugera. És un aliment d'alt valor nutritiu, amb un contingut proteic similar a la carn de vedella. En comparació amb altres mariscos, el pop és poc calòric i el seu contingut en greixos i colesterol és, per tant, molt baix. També destaca la presència de vitamines del grup B, que participen en la metabolització dels hidrats de carboni.

ESCOPINYES

Un altre piscolabis saludable són les escopinyes. Contenen molta vitamina A, que ajuda a prevenir infeccions, B2 i B3 i aporta poques calories. Tenen menys colesterol que la resta de mariscos i són molt riques en ferro. L'escopinya viu en zones de sorra o fang on es troba enterrada. En zones de desembocadura de rius suporten un alt nivell de contaminació, variació en la salinitat i la temperatura de l'aigua. És un mol.lusc filtrador que s'alimenta de fitoplàncton. La primera regla d'or per cuinar les cloïsses és recordar que mai s'han de coure gaire, ja que la primera conseqüència serà que s'endureixin i quedin incomestibles.

MUSCLOS

Els musclos són un aperitiu perfecte perquè tenen un elevat valor nutricional i molt poques calories. El color pàl.lid no significa que siguin menys frescos, sinó que són musclos mascle. La femella té un color més fort (ataronjat, rogenc). És millor no menjar-se'ls crus per risc d'intoxicació. Abans de la seva preparació, han de rentar-se diverses vegades per eliminar qualsevol resta de brutícia, i si floten no s'han de menjar. Les restes de sorra es poden treure deixant-los una hora o més en aigua salada. Són sans i el seu gust és excel.lent, malgrat que injustament se'ls considera d'una qualitat gastronòmica més baixa que altres mol.luscos com les ostres.

GAMBES

Les gambes són un saludable piscolabis mariner, vénen molt de gust sobretot per fer més suportable la calor de l'estiu. Aporten una quantitat molt elevada de proteïnes. Contenen minerals com el fòsfor, el iode, el sodi, i vitamines E (antioxidant), B, B2, B6 i àcid fòlic. Això sí, aporten poc greix, però molt colesterol, i per això no se n'ha d'abusar. En el mercat es presenten bullides, fresques i congelades. Solen preparar-se cuites i afegint-hi sal grossa. Per coure-les, n'hi haurà prou de posar aigua amb sal a bullir i, quan comenci l'ebullició, introduir-hi les gambes.

XAMPINYONS

Apreciat vegetal procedent de la Xina i el Japó. El seu excel.lent sabor i l'aroma que desprèn en fan un piscolabis ideal. El xampinyó és un dels bolets més consumits ja que a les seves propietats remineralitzants s'hi afegeix el seu agradable gust i fàcil preparació. El seu efecte remineralitzant és molt útil en el cas de persones malaltes o aquelles que no poden menjar carn (contenen proteïnes fàcilment assimilables). El seu contingut en seleni els converteix en un bon antioxidant. Són aigua en un 88% i la seva aportació de fibra no soluble afavoreix la sensació d'estar tip.

FRUITA SECA

A més de gustosa i nutritiva, la fruita seca fa disminuir el risc de malalties. Les nous són un dels aliments més rics en nutrients i proporcionen molts dels elements essencials que el cos no pot produir. La seva alta composició en àcids grassos poliinsaturats omega-3 i omega-6 contribueix a la reducció del colesterol.

OLIVES

L'oliva és una de les bases de la dieta mediterrània. És una bona hipotensora: disminueix la pressió arterial i és bona a l'hora de prevenir l'angina de pit, ja que dilata l'artèria coronària. A més a més té propietats diürètiques i laxants. Sis olives amb pinyol o sense contenen 20 calories. Constitueix un aliment d'alt valor nutritiu i molt equilibrat. Posseeix tots els aminoàcids essencials en una proporció ideal i el seu nivell de fibra fa que sigui molt digestiva. També destaquen els seus continguts en minerals, especialment calci i ferro, i vitamina A, C i tiamina.

PEBROTS

Els pebrots estan formats principalment per hidrats de carboni i aigua. Són bactericides i estimulants i ajuden a regular la tensió arterial a la vegada que estimulen la secreció de saliva i de sucs gàstrics. També contenen proteïnes (en petita quantitat) i són rics en vitamina C (sobretot els vermells). A penes aporten lípids i el seu valor calòric és molt baix.

El que és millor evitar

Si tots els aliments citats fins ara tenen un lloc destacat en el piscolabis ideal, ara toca parlar dels productes que és convenient evitar. El principal enemic: les patates fregides de bossa. Un estudi dut a terme per l'Organització de Consumidors i Usuaris alerta que en una bossa de patates fregides un terç del producte és greix. A més a més, aporten moltes calories. Cent grams de patates fregides contenen aproximadament 540 calories. Així doncs, amb l'ampli ventall de tapes saludables que existeixen, és millor evitar, si és possible, les patates de bossa (en totes les seves variants).
I no es pot parlar d'un vermut modèlic sense parlar de la seva essència: el vermut. El miraculós vi blanc aromatitzat amb herbes i endolcit amb almívar i mistela. El seu color depèn del tipus de plantes, del punt de sucre i del tipus de sucre. El vermut blanc conté sucre refinat, i el vermell, sucre gruixut caramel.litzat. El seu percentatge d'alcohol es mou entre els 18 i els 20 graus. Prendre'n una copa abans dels àpats estimula la gana.

Llegir tot l'article. Clicar aquí

Una visió molt interessant de l'economia actual

2008-08-08T16:11:00.003+02:00

Una d'aquestes entrevistes que fan els de "la contra" de la Vanguardia que és per retallar i guardar.

Henry Mintzberg, gestor de organizaciones, flamante doctor honoris causa por Esade

"Cuanto más duro trabaje, más suerte tendrá"

LLUÍS AMIGUET - 08/08/2008. La vanguardia

Tengo 65 años: si eres lo bastante humilde para seguir aprendiendo, mejoras. Nací en Montreal: los canadienses somos americanos desarmados con Seguridad Social. Soy judío, pero es algo circunstancial en mi vida. Soy de centroizquierda, como la mayoría de los canadienses

Casi mejor perder

Le pregunto si hay empresarios hábiles o sólo afortunados, Mintzberg responde: "Cuanto más trabajes, más suerte tendrás" para distanciarse de la fórmula Wall Street: "Cuantos más despidos anuncies, más ganarás". Cree que EE. UU. está enfermo y contagia al planeta: "Ante el desastre del Katrina, el responsable de protección civil del Gobierno alegó: ´No esperarán que monte un hospital en 24 horas´. ¡Eso es exactamente lo que hacen las ONG europeas, pero el muy idiota ni se había enterado!" Y avanza un ruego alarmante: "Si es usted seguidor de Obama, rece para que no gane, porque si gana heredará la guerra, la crisis, el déficit, y lo peor: un sistema empresarial corrupto".

Planificar en una empresa sirve para algo?

Los gestores de una empresa pasan mucho más tiempo intentando gestionar lo imprevisto que lo previsto.

¿Entonces mejor no planificar?

Lo que no funciona es ser esclavo de lo planificado. Yo creo en la microgestión: el gestor tiene que estar encima del empleado que crea valor, metido en faena.

¿Hoy no se hace?

Hoy parece que un empresario puede gestionar igual un hotel que una cadena de lavanderías. Se enseña management como si la gestión estuviera desconectada de la realidad, como si todas las empresas fueran iguales porque a todas se les puede aplicar los mismos principios contables.

¿No es así?

¡En absoluto! Cada negocio es muy específico y sólo conociéndolo al dedillo puedes hacerlo funcionar bien. No digo que no se pueda enseñar a ser empresario en una escuela, pero sólo sobre la experiencia directa.

Por ejemplo.

Warren Buffet no invierte jamás en ningún negocio que no comprenda exactamente en qué consiste. Por eso él nunca invierte en alta tecnología, porque no la conoce.

Pues no le va mal.

En realidad, los directivos no son tan intercambiables como se nos hace creer: un buen directivo de una constructora no puede gestionar igual de bien una televisión.

Pues muchos ejecutivos van cambiando de sector con mucha alegría.

Porque se gestiona sólo para el accionista con la vista puesta en los resultados trimestrales y así lo único que consigues es cargarte una empresa. Creo que la actual crisis es en buena medida consecuencia directa de ese inconsciente, aunque en apariencia productivo, resultado de gestión.

¿A qué se refiere exactamente?

Si a usted le fichan como directivo de una fábrica en Estados Unidos, lo más fácil para usted es despedir a cuantos pueda e ir vendiendo el stock hasta que se acabe.

Hombre, eso sería un timo.

... ¡Pero los resultados trimestrales serían espectaculares! El precio de la acción se dispararía y usted pasaría a ser el empresario de moda y tendría siempre ofertas de trabajo. Con conductas así se está pervirtiendo el tejido productivo norteamericano.

¿Y nadie se da cuenta?

Todos miran a corto plazo mientras se va deteriorando la economía real. Cuando se analice esta crisis dentro de unos años, se explicará exactamente ese proceso, una gigantesca mentira, la de las ganancias aparentes a corto plazo, sin ninguna reinversión y sin proyecto de futuro.

Los despidos hacen subir el precio de las acciones de una compañía.

Es otro ejemplo de la perversión del actual sistema: cuando se despide a alguien sólo por mejorar las cifras, se está liquidando el sistema de información de la empresa que no está en los ordenadores sino en las cabezas y la experiencia de muchos profesionales.

¿Ha aprendido algo más de estudiar las empresas fallidas?

Si quieres que la dirección de una empresa funcione, colócala en una pequeña ciudad alejada de todas las distracciones de las modernas megalópolis.

¿La cercanía al poder no genera valor? Todo lo contrario y debería fijarse en Zara como ejemplo. Las grandes compañías estadounidenses que todavía funcionan no están en las grandes capitales. Wal Mart está en Arkansas, Microsoft o Boeing en Seattle y ahora en Saint Louis o Body Shop, que tiene su dirección en algún lugar perdido de Inglaterra, lejos de Londres.

¿Por qué tiene fobia a las capitales?

Porque las distracciones y la presión social acaban distrayendo a los directivos de su auténtico objetivo: la empresa. Los ejecutivos acaban socializando fuera de la empresa en lugar de concentrarse en socializar dentro de la compañía.

¿Hay otros errores?

Creer que una empresa se puede medir sólo en números. A menudo cuentan más intangibles difíciles de cuantificar, pero que acaban pesando en la cuenta de resultados: la fe en tu trabajo no se mide en números. Un ejemplo de la numeritis que nos aqueja ha sido precisamente el error de las subprimes.

¿En qué sentido?

Eran hipotecas dadas por comisionistas a clientes sobre los que no se molestaban en averiguar nada y traspasadas a bancos que tampoco sabían quiénes eran. Todos cobraban su tanto por ciento y al final esa interesada pelota de inepcia y desidia ha desequilibrado la economía mundial.

¿Qué propone?

Se quiso ver en la caída del comunismo la victoria del capitalismo salvaje y ahora estamos viendo el batacazo fenomenal de esa cultura del capitalismo cortoplacista. Sólo saldremos adelante con un renacimiento de los tres pilares de una economía: el equilibrio del sector público, privado y social.

¿En qué consiste el social?

Cooperativismo, voluntariado, iniciativas mixtas: me interesan sus cajas de ahorros, por ejemplo, o la cooperativa de Mondragón. Eso son líneas de futuro.

Me alegro de estar avanzado en algo.

Ese sector social es uno de los secretos del programa económico de Obama... Pero me temo que la herencia Bush va a ser tan desastrosa que no sé si podrá enderezarla.

Especuladors: Quins Pebrots !

2008-08-06T16:49:00.005+02:00

Marges comercials del 479%

ABÚS Pagesos i consumidors denuncien que els intermediaris inflen els preus dels productes alimentaris LLEI Volen que el Congrés hi intervingui

Àlex Casanovas. Avui 6/08/2008

Hi ha certs factors, com l'encariment del preu del petroli, que provoquen una pujada de preus de tots aquells productes que hi tenen relació, directa o indirecta. En la majoria de casos, els augments són proporcionals, perquè d'aquesta manera el venedor pot mantenir el marge de benefici sense risc de perdre clients.

En d'altres ocasions, però, hi ha qui s'aprofita de la situació per fer l'agost sabent que comercia amb productes de primera necessitat, i per tant imprescindibles, com els aliments. Precisament, al juliol, la diferència entre el preu d'origen i el de destí dels productes alimentaris va ser del 441% de mitjana, segons van denunciar l'organització agrària COAG, la Unió de Consumidors d'Espanya (UCE) i la CEACCU.

Un encariment sideral

Concretament, en el cas dels productes agraris, la diferència entre el preu d'origen i el destí va ser del 479%. I pel que fa als productes ramaders, aquest marge d'increment va ser del 324%. En la roda de premsa de presentació de l'índex de preus en origen i destinació (IPOD) del juliol, el secretari general de la COAG, Miguel López va assegurar que aquest indicador posa en evidència "l'especulació que es produeix als mercats agraris", així com el fet que els marges comercials són "abusius i especulatius".

De mitjana, els marges comercials durant el juliol s'han incrementat un 10,25%. Tancant una mica el focus, l'albergínia i el carbassó han sigut, segons els pagesos i les associacions de consumidors, els dos aliments on "hi ha hagut un nivell més alt d'especulació" durant el mes de juliol. Així, un carbassó va multiplicar el seu valor per 10,6. Al pagès li van pagar 0,15 euros, mentre que el consumidor en va haver de pagar 1,59 a la fruiteria.

En el cas de l'albergínia, el preu de destí és 8,85 vegades superior al preu d'origen, ja que l'intermediari el compra a 0,20 euros i arriba a la prestatgeria del supermercat a 1,77 euros. Des de la COAG van explicar que "l'estiu serveix per augmentar l'especulació". Pel que fa a les síndries, els preus es van multiplicar per 4,24. Els préssecs van encarir-se 3,46 vegades i les olives, 3,47.

Proposició no de llei

Per tot això, la COAG, la UCE i la CEACCU van traslladar al juliol una proposició no de llei a tots els partits polítics del Parlament espanyol amb l'objectiu que debatin sobre els abusos que s'estan produint a la cadena agroalimentària. Aquests organitzacions volen que el govern espanyol ofereixi solucions a aquest problema.

Des de la COAG consideren que s'han de millorar els mecanismes per recollir els preus per donar més transparència al mercat. Igualment, l'entitat va recordar que l'executiu té la potestat de fixar els preus i els marges comercials en productes que es consideren bàsics, tal com estableix la llei de comerç. També reclamen la intervenció de la UE.

Brasil: els que van cap a la feina amb helicopter i els sense terra

2008-08-04T19:09:00.003+02:00

Interessant entrevista al fundador del Moviment dels Sense Terra del Brasil. El Periodico. 3/8/08

Joao Pedro Stedile: "Lula s'ha quedat al segle anterior"

• Fundador del Moviment dels Sense Terra del Brasil. Ha participat en la 20a trobada de l'associació Araguaia amb el bisbe Pere Casaldàliga

--¿Com neix el moviment dels Sense Terra?
--Fa 25 anys vam organitzar els pagesos contra la dictadura militar perquè lluitessin pel seu dret a tenir terra i poder treballar.

--¿Una raó de justícia social?
--El Brasil és la societat més injusta del planeta, on els rics són més rics i els pobres, més pobres. La terra sempre ha sigut el monopoli d'unes poques famílies. Durant el colonialisme pertanyia a la Corona portuguesa, que després, al segle XX, va vendre la terra a grans latifundistes. Avui, al Brasil, hi ha cinc milions de pagesos amb poca terra i quatre milions sense terra.

--¿Però Lula no era el polític dels pobres?
--El Govern de Lula és hereu d'un partit d'esquerres i fruit d'un procés de refundació del moviment de masses que hi va haver durant els anys 80. Però després de les eleccions del 90, la burgesia es va fer forta amb el neoliberalisme, i quan aquest va començar a desplomar-se i les masses es van adonar que els convenia el canvi, una part de la burgesia neoliberal es va aliar amb Lula per no perdre els seus privilegis. I li va pagar la campanya, però la va cobrar a canvi del compromís de no carregar-se la política econòmica anterior.
El resultat d'això és que el Govern de Lula no és un Govern d'esquerres. Totes les mesures que adopta són ambigües.

--¿Ambigües? ¿Com?
--Sao Paulo, el centre econòmic del país, és la ciutat del món amb més helicòpters, ¿sap per què?
--Doncs no.
--Doncs perquè la nostra burgesia, com que no vol canviar la política que afecta el trànsit, va a treballar en helicòpter. ¡Hi ha més helicòpters allà que a Nova York! ¡Però en aquesta mateixa ciutat hi ha 10 milions de famílies que no tenen cap lloc on viure!

Llegir tota l'entrevista, Clicar aquí.

San Millan i el catedràtic de lingüística.

2008-08-03T13:10:00.006+02:00

M'ha sorprès aquesta entrevista a El Periodico al catedràtic de lingüística de la universitat autònoma de Madrid. També afegeixo la vinyeta d'en Ferreres publicada el mateix dia.

Juan Carlos Moreno Cabrera: "El nacionalismo español es el más excluyente"

--¿Los firmantes del Manifiesto por la lengua común yerran?
--No. Son coherentes con una ideología nacionalista: el nacionalismo lingüístico español. Pero no dicen nada novedoso...

-Ellos dicen que los derechos pertenecen a los ciudadanos, no a los territorios.
--Son los mismos que ven natural que el español sea oficial en todo el territorio. En la ideología nacionalista española el castellano es el español. Y a los que hablamos español nos parece muy bien, pero el apoyo que le da el Gobierno no tiene como objetivo apoyar a los españoles sino hacer de menos a las otras lenguas.

Dé un argumento inapelable.
--La lengua correcta, la de la RAE, la del diccionario y la gramática, no es una lengua real. La gente piensa que la lengua coloquial no es más que una realización imprecisa de ese modelo. Y no es así. Es el modelo el que se basa en la lengua hablada.

--Prosiga.
--Se dice que el español tiene 450 millones de hablantes. ¿Dominan todos la lengua estándar culta? No. Tiene muchísimas variedades.

--De acuerdo.
--No se puede decir que el catalán o el vasco son un conjunto de hablas, porque el español también lo es. Ocurre que, de todas las variedades, se seleccionó lo que se llama un dialecto, el castellano, y se lo asoció con la construcción de un Estado supranacional, central y fuerte. Por tanto, el español es una especie de idea de carácter político que se estableció basándose en el dialecto castellano.

--Demasiado tiempo ha pasado. ¿Ve alguna solución?
--España es un Estado multinacional y es evidente que hay un derecho de autodeterminación que es absolutamente necesario respetar. La situación mejorará cuando los pueblos vasco, catalán y gallego decidan cómo quieren ser. Lo que no es de recibo es que el Parlamento catalán esté secuestrado por el español. Cada vez que toma una decisión, el Parlamento español se inventa artículos de inconstitucionalidad.

--¿Algún antepasado catalán?
--No. Solo quiero defender mi lengua, que no se la asocie a imposición ni a imperialismo alguno.

Vull llegir tota l'entrevista. Clicar aquí

Aquesta és molt tremenda

2008-08-01T18:26:00.005+02:00

Avui 01/07/2008 llegir tota la notícia

Només el 9,8% de treballadors de Catalunya són funcionaris, davant el 28,7% d'Extremadura

| La transferència de competències no ha anat acompanyada d'una reducció del personal de l'Estat | Al Principat i al País València és on hi ha menys funcionaris

Sis mesos després d'aixecar una forta polseguera en assegurar en una conferència a Girona que hi ha 150.000 funcionaris de l'Estat que "no fan absolutament res", el president del Foment de Treball, Joan Rosell, va presentar ahir un estudi més a fons sota el títol Personal al servei de les administracions públiques.

L'informe repassa el creixement del nombre de funcionaris en el període de 1998-2007, en què les llistes dels treballadors públics s'han engreixat en més de 465.000 persones, i conclou que el traspàs de competències des de l'Estat central a les comunitats autònomes no ha anat acompanyada d'una reducció suficient del personal de l'administració central. En aquest període el nombre de funcionaris de l'administració central ha disminuït en 267.345 persones, però les plantilles de les comunitats autònomes han augmentat en 623.072.

Rigor

"Què fan els funcionaris del ministeri de Sanitat o el ministeri de Cultura, quan gairebé totes les competències estan transferides", va dir Joan Rosell, que va afegir: "Les transferències de l'Estat a les comunitats autònomes no s'ha fet amb el rigor que caldria".

Per donar suport a la seva teoria, Rosell va explicar que el 9,8% dels treballadors de Catalunya són funcionaris, un percentatge gairebé tres vegades inferior al 28,7% d'Extremadura.

"Si paguem els mateixos impostos hem de rebre els mateixos serveis; a partir d'aquí ens hem de preguntar per què en alguns llocs tenen més funcionaris que en uns altres", va assenyalar Rosell.

En relació amb el percentatge de població assalariada, Catalunya és la comunitat autònoma de l'Estat amb menys funcionaris, seguida del País Valencià (12,25%) i les illes Balears (12,5%). La mitjana estatal se situa en 15,4 empleats públics per cada cent treballadors. "Aquestes xifres rebaten les acusacions sobre el gran creixement de l'administració autonòmica catalana", va dir Rosell.

Segons l'estudi de Foment de Treball perquè Catalunya tingués el mateix nombre de treballadors públics que la mitjana estatal hauria d'augmentar el nombre de funcionaris en 124.000 o bé el conjunt d'administracions de l'Estat haurien d'aprimar en 781.000 persones les seves plantilles.

"És necessari aprofundir en la reforma de la gestió de la funció pública perquè el treballador privat tingui les mateixes condicions i drets que l'empleat públic", va concloure el president de Foment.

"Fedegico el grande"

2008-07-30T16:48:00.005+02:00

Nova condemna a Jiménez Losantos per injúries

El locutor ha d'indemnitzar amb 100.000 euros l'exdirector d''Abc'

Fragments de la notícia publicada a "El periodico" i a Publico". Segueixo dient que aquest "pajaro" sap alguna cosa molt especial d'algun "membre" de la Conferencia Episcopal.

El Periodico 30/07/2008. Llegir tota la noticia. Clicar aquí.

"El jutjat de primera instància número 69 de Madrid va condemnar ahir el locutor de la COPE a indemnitzar amb 100.000 euros l'exdirector d'Abc José Antonio Zarzalejos per haver portat a terme una "persistent campanya de menyspreu" contra la seva persona, que suposa una "intromissió il.legítima" en el seu dret a l'honor. No és la primera vegada que les crítiques de Losantos acaben als tribunals. Fa un mes va ser condemnat a pagar 36.000 euros per haver injuriat l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón."

Publico 30/07/08. Llegir tota la noticia. Clicar aquí.

La sentencia señala que las expresiones que dirigió a Zarzalejos eran "claramente ofensivas, innecesarias para la información que pretendía transmitir, e inútilmente vejatorias, como ‘detritus' o ‘escobilla para los restos". Añade que "versaban sobre su apariencia física (‘calvorotas'), sobre su valía moral (‘mentiroso', ‘traidor', ‘sicario', ‘embustero'), sobre su capacidad intelectual (‘analfabeto funcional', ‘zote') o capacidad profesional en ese momento (‘pésimo director', ‘incompetente' o ‘ignorante'), o sobre su capacidad como ser humano en general (‘fracasado o pobre diablo', ‘nulidad', ‘ruindad')".

La resolución dice que estos insultos "no tienen nada que ver con la crítica, por dura que sea, de una conducta o una actitud ante determinadas situaciones o noticias, sino que aparecen como meras exteriorizaciones de sentimientos personales ajenos a la información sobre hechos o a la formación de una opinión pública responsable". Agrega que, aunque es difícil probar que existiera premeditación, la forma en la que se estructura el programa y la repetición de los comentarios durante veinte meses, permite excluir que "fueran fruto del calor de una discusión" que nunca se hizo pública entre ambos.

El secrets de la llarga vida del Sr. Riudavets (113 anys)

2008-07-29T17:24:00.002+02:00

Una interessant entrevista al Doctor Adolf Diaz, metge investigador sobre la longevitat humana.

Àngels Gallardo. El periodico 29/07/08

--Vostè va investigar un dels homes més vells del món, Joan Riudavets Moll, nascut en es Migjorn Gran (Menorca) el 1889.
--Sí, en el moment de l'estudi tenia 113 anys i era l'home més longeu del món, segons el Llibre Guinness. Va morir un any després, al mateix lloc on va néixer i va viure. Vam voler comprovar si dos dels gens associats a la longevitat estaven expressats en el seu organisme.

¿A què van atribuir la seva longevitat?
--Tot i que no vam identificar la causa genètica que buscàvem, vam deduir que en la seva llarga vida hi estava influint alguna coincidència atribuïble als gens, en especial, perquè tenia un germà de 101 anys i dues filles octogenàries. Però el punt determinant, per nosaltres, va ser el seu estil de vida, que es va sumar a les qualitats genètiques d'origen.

--¿Com era la vida de Riudavets?
--Era, per dir-ho a la manera ianqui, l'individu adequat en el lloc idoni. Home d'una família molt longeva, que va néixer en una illa del Mediterrani i va seguir tota la seva vida una dieta mediterrània --la que es porta a la Menorca rural: llegums, patates, peix, verdura...--. Vivia en un ambient no contaminat, no fumava ni bevia, no s'havia posat mai malalt i feia una activitat física regular. Fins als 110 anys, va anar cada dia a l'hort en bicicleta. A aquella edat, va començar a sentir-se cansat.

--¿Estava bé mentalment?
--Perfecte, perfecte. Una de les primeres coses que ens va dir va ser "em sap greu per vostès, però no em fa mal res". Es va excusar diverses vegades per això. Teníem el densitòmetre (aparell que mesura la massa òssia) en un primer pis, i ell pujava l'escala a una velocitat tremenda. Conservava l'aspecte d'una persona 30 anys més jove del que era.

Llegir tota L'entrevista. Clicar aquí.

Llegir la seva biografia. Clicar aquí.

País València o Escòcia?

2008-07-25T16:36:00.004+02:00

Notícia i "viñeta" publicades ahir a "El País".

Aprobados dos campos de golf en Castellón sin agua

La CHJ vota en contra ante la falta de garantías

MARÍA FABRA - Castellón - 24/07/2008

La comisión territorial de Medio Ambiente dio ayer el visto bueno a otros dos desarrollos urbanísticos que supondrán la urbanización de cerca de 5 millones de metros cuadrados y unas 5.000 viviendas pese a que no tienen garantizado el suministro de agua.

En realidad, según informaron fuentes de la Consejería de Medio Ambiente, la comisión sólo emitió un informe favorable y dejó pendiente la aprobación definitiva ya que, indicaron, los programas han de subsanar algunas deficiencias relativas, precisamente, a los recursos hídricos. Aún así, los representantes de la Confederación Hidrográfica del Júcar (CHJ) votaron en contra del informe favorable ante la falta de argumentación para garantizar el suministro de agua.

Con estos dos proyectos ya son cinco los PAI con campos de golf que la Consejería de Medio Ambiente ha aprobado pese al informe negativo de la CHJ

En cualquier caso, la actuación de la consejería ha servido para acallar las voces que, desde el propio PP y con el presidente de la Diputación de Castellón, Carlos Fabra, a la cabeza, se habían levantado contra la "lentitud" de la Generalitat en la tramitación de este tipo de proyectos. También han acallado las quejas procedentes de los propios constructores, que ayer volvieron a valorar positivamente la aprobación de programas.

Llegir tota la notícia. Clicar aquí.

Sobre les balances fiscals

2008-07-23T16:35:00.005+02:00

Com sempre en Farreres sap explicar-nos els fets millor que ningú. Aquí teniu 4 vinyetes, publicades els ultims dies a El Periodico, que ens il·lustren molt bé el tema. Clicar sobre cada imatge per veure-la més gran.

L'adeu d'en Bassas

2008-07-22T19:07:00.005+02:00

Sobre el comiat del reconegut periodista de Catalunya Ràdio s'ha escrit molt, crec que és bo saber que diu el propi protagonista.

Aquí teniu l'article d'opinió publicat a El Periodico pel mateix Bassas l'ultim dia del seu programa i una entrevista publicada al diari AVUI.

Article d'Antoni Bassas: Quan tot un país espera

ANTONI Bassas. El Periodico 18/7/2008

Al final m'han enxampat. Es veia venir. Ja feia anys que m'havia colat en una festa, i tard o d'hora havien d'adonar-se que no tenia el passi VIP imprescindible. Però no em queixo, ha estat bonic mentre ha durat. I instructiu. He conegut un munt de gent.
Surfistes que no cauen mai perquè sempre saben cavalcar l'onada bona. Venedors de motos de gran cilindrada. Polítics que saben perdre i saben guanyar, i sempre amb la mateixa elegància, com Xavier Trias. Enormes grups de ciutadans que ja saben que, com que no poden esperar sempre bones notícies, almenys reclamen actituds constructives, al costat de masses rabioses que ho insulten tot i tothom, amagades darrere l'anonimat d'internet. Dones amb coratge, com Montserrat Tura. Homes de confiança. D'aquests n'hi ha a cabassos. Homes que generen confiança. D'aquests n'hi ha pocs, i són molt apreciats, com Antoni Castells. Grans transformistes: de deontòlegs professionals a comissaris polítics en un obrir i tancar la porta d'un despatx. Pilotes. Patriotes de veritat, com Joan Granados. Éssers humans d'una peça, com Lluís Llach.
I he après algunes coses. Que el tipus viu més semblant a Groucho Marx que conec es diu Quim Monzó: quan apareix per la redacció, ja pots plegar. Que és possible trobar l'audiència sense perjudicar la convivència. Que la llibertat d'expressió és una parcel.la que s'ha de vigilar les 24 hores, perquè si et descuides, ja te l'han fet més petita. Que la cultura parla en veu baixa. Que el cel existeix a la terra i es diu la Torre del Remei. Que la independència als mitjans pú- blics és possible si tothom la vol. Que encara hi ha joves periodistes que s'enamoren per sempre de l'ofici. Que com més dónes, més reps. Que a la ràdio es treballa en equip.
Que hi ha un país que espera que tothom que té una responsabilitat faci bé la tasca encomanada. Que no és recomanable escriure un article quan s'està emocionalment desbordat. I que, com va dir Pompeu Fabra, no podem abandonar mai la tasca ni l'esperança.

AVUI 21/7/2008

¿Sent que el seu cas l’està utilitzant algú que a vostè no li interessa?
Sempre passa. Jo, de problemes amb el poder només n’he tingut els que tenen tots els periodistes. Ni més, ni menys. N’he tingut abans i ara: amb els governs de Pujol, de Maragall i de Montilla. Però, al cap i a la fi, he pogut fer el mateix programa durant 14 anys. Això vol dir que hem passat fins ara totes les dificultats. Ara se m’ha acabat el contracte, no ens hem posat d’acord, però, en fi, aquesta és una història que ja vaig dir l’altre dia que explicaria per primera i última vegada, i em sembla que ja va quedar prou clar. Ara: jo no voldria ser utilitzat pels que li volen mal a la Corporació ni pels que en volen treure un profit polític o mediàtic.

Si el que vol dir amb la seva pregunta és si aniré a fer el programa en una altra emissora de ràdio, doncs no, no ho faré. És afalagador que la gent em pregunti on em sentirà al setembre, però aquesta és una etapa superada a la meva vida. El matí és història, i ara, el que m’interessa, és ajudar la Neus Bonet. Ho vaig dir per antena i és veritat, a partir del 8 de setembre estaré escoltant la Neus Bonet a Catalunya Ràdio. I pel que fa a les ofertes de feina que tinc, abans que cap altra em miraré les que provenen de la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Llegir tota l'entrevista. Clicar aquí.

75 anys del "Holodomor".Genocidi per inanició a Ucraïna

2008-07-18T17:33:00.004+02:00

Un interessant article de Llibert Ferri que ens obre els ulls sobre un terrorífic fet històric que tenim oblidat.

Negar l’Holodomor

Llibert Ferri. El Temps. 8 de juliol de 2008. Nº1256

Ni l’ONU ni el Consell d’Europa no gosen reconèixer l’Holodomor. El mot ucraïnès holodomor significa ‘matar de gana’, i és la paraula que les elits liberals fan servir per referir-se a la fam que ara fa 75 anys va liquidar entre 7 milions i 10 milions de persones. Per als ucraïnesos l’Holodomor és, doncs, allò que per als jueus és l’Holocaust. La fam provocada per la destrucció de les collites. El genocidi perpetrat pel terror estalinista contra els kulaks, els pagesos rics que es resistien a ser recol·locats en granges col·lectives. Es calcula que l’any 1933, el moment més intens de la tràgedia, a Ucraïna hi arribaren a morir una mitjana de 25.000 persones cada dia.

El genocidi sembla que va tenir un doble vessant. El polític, que en nom de la lluita de classes es proposava de liquidar un sector social hostil, però també el vessant de neteja ètnica –més oculta i subtil–, amb l’objectiu d’escapçar la comunitat nacional ucraïnesa per imposar l’anomenat patriotisme soviètic, tapadora ideològica de l’imperialisme rus.

I és Rússia, és clar, la que més es resisteix que els organismes internacionals reconeguin la naturalesa genocida de l’Holodomor. Moscou addueix que va ser un estat que ja no existeix, la Unió Soviètica, la responsable de les polítiques agràries equivocades que no van perjudicar tan sols els ucraïnesos, sinó també ciutadans soviètics de més nacionalitats. Fugir d’estudi. Una posició a la qual també s’acaba d’abonar el Consell d’Europa, receptor de proves documentals i de testimonis sobre l’Holomodor –avalats per experts internacionals–, però impotent i sense marge de maniobra arran de la pressió d’una Rússia disposada a polititzar la qüestió amb arguments de pes, com ara la bel·ligerància –ben sabuda– del president Víktor Iúsxenko –liberal i pro-occidetal– envers el règim de Putin. L’home que –cal no perdre-ho de vista– no ha deixat de ser amo del Kremlin. I que continua tenint la clau dels arxius on es desen les ordres i actes que podrien provar que l’Holomodor, la fam desencadenada contra els ucraïnesos, va ser perfectament planificada i executada.

Per saber-ne més.

Informe fet per l´institut ucraïnès de memòria històrica. Clicar aquí.

Wiquipedia. Clicar aqui

Video en castellà. clicar aqui

Video en anglès. Clica aquí

Tres notícies tremendes d'economía

2008-07-16T18:34:00.016+02:00

El govern espanyol admet un dèficit d'entre el 6,38% i el 8,7% a Catalunya. El Periodico de catalunya. 15/07/08

El secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, ha insistit a apuntar que les xifres no es poden traslladar al debat sobre finançament autonòmic i que el resultat "confirma que tenim un sistema fiscal que redistribueix els recursos"

El ministeri d'Economia xifra el dèficit fiscal català de l'any 2005 entre el 6,38% i el 8,70% del PIB, depenent del mètode de càlcul i les imputacions que s'hi fan. Pel mètode del flux de benefici, que atribueix les despeses de l'Estat a tots els beneficiaris independentment d'on es realitzen, el dèficit català és d'entre el 6,38% i el 6,69% del PIB, segons les imputacions de l'IRPF i altres factors. Pel mètode del flux monetari, que imputa la despesa només al territori on es realitza, el dèficit català és d'entre el 8,69 i el 8,70% del PIB.

Llegir tota la notícia: clicar aqui

El empleo público representa un 8% en Catalunya y un 23% en Extremadura

Eduardo Magallón Barcelona 14/07/2008 La Vanguardia

El 8% de los asalariados catalanes trabaja para alguna administración. En Extremadura, sin embargo, el empleo público absorbe el 22,7% del total de asalariados. Se trata de las dos comunidades con posiciones más extremas para una media española de empleo público que se sitúa en el 12,6% al mes de enero del 2008, según un estudio elaborado por la patronal Pimec con datos que comprenden el periodo 2004-2008.

El número de funcionarios crece un 2,3% anual

El peso del empleo público sobre el total de trabajadores ha repuntado en los últimos años hasta el 12,9%. El aumento de peso relativo no es tanto por el crecimiento de los funcionarios como por la disminución de la ocupación. En cualquier caso el peso se ha mantenido relativamente estable en los últimos años, ya que ha pasado del 13,7% al 12,9%. El crecimiento en términos absolutos fue del 9,7% en el periodo 2004-2008, que equivale a un 2,3% anual.
La diferencia entre ambos extremos es tan elevada que para que Catalunya pudiera alcanzar la ratio de empleo público de Extremadura se necesitaría contratar a más de medio millón de funcionarios.

El presidente de la patronal Pimec, Josep González, califica de grave la situación de las administraciones y ha señalado que "en determinadas comunidades como en Extremadura parece que se utilice el empleo público para colocar a la gente".

Llegir tot l'informe clicar aquí.

¿Qué otros modelos hay en otros países de Europa?
El Periodico de Aragón 16/07/2008

¿Qué nivel de déficit fiscal puede soportar razonablemente una autonomía en relación con el Estado? Seguro que los diferentes actores tendrán respuestas igualmente distintas. Pero si se acude al marco europeo en busca de referencias, llama la atención el modelo alemán.

El Tribunal Constitucional de Alemania ha sentenciado que un déficit fiscal superior al 4% del PIB de un land es inaceptable. Por encima de ese nivel, deja de ser déficit para convertirse en expolio fiscal.
Llegir tota la notícia. Clicar aquí.

Una pausa esportiva i humorística: "Le tour"

2008-07-15T22:08:00.006+02:00

JOEL SAGET / AFP Forges. El País 12/7/2008

La Foto. Al ciclisme li cal ajut, però no tant. Avui 14/7/2008

El ciclisme no està com per anar rebutjant suports, amb la quantitat de casos sorprenents de dopatge que li segueixen sorgint d'arreu. Però de ben segur que a Vladímir Efimkin, de l'AG2R, li hauria agradat que aquest bon aficionat francès l'estimulés d'una altra ma nera. En aquell moment, en ple descens de l'Aspin i en direcció a la pròxima meta de Bagnères-de-Bigorre, el rus havia deixat el grup de favorits i maldava per atrapar el cap de cursa. Amb prou feines es va adonar de la presència i el moviment sobtat de l'individu, però almenys hi va ser just a temps per rectificar lleugerament la trajectòria

Una historia molt tremenda. “Guantánamo no es una prisión, es un campo de torturas”

2008-07-14T16:48:00.006+02:00

Un relat esfereïdor d'un jove de 19 anys alemany de pares turcs que va passar 5 anys empresonat a Guantánamo sense càrrecs.

Aquí teniu uns fragments de l'entrevista.

“Guantánamo no es una prisión, es un campo de torturas”

Por Ima Sanchís La Vanguardia. 11/07/2008.

Murat Kurnaz, cinco años en Guantánamo; escritor y activista de los derechos humanos

"26 años. Nací y vivo en Bremen (Alemania). Antes de mi secuestro trabajaba en la construcción naval. Mi mujer se divorció de mí porque no sabía si estaba vivo o muerto. Creo en la democracia, pero bajo ese concepto se hacen cosas que no son democráticas. Creo en el islam"

"Tenía 19 años, había pasado dos meses estudiando en una escuela del Corán en Pakistán y volvía a casa, a Bremen (Alemania), con una bolsa llena de regalos para mi familia. Estaba contento. El autobús que me llevaba al aeropuerto se detuvo y un policía pakistaní me hizo bajar.

"Así empezó mi estancia en el infierno, que duró cinco años. Fui vendido a los americanos por 3.000 dólares. Los americanos no sabían quién era yo, y pocos meses después de capturarme, cuando ya estaba en Guantánamo, se dieron cuenta de que era inocente"

"Vivíamos en pequeñas jaulas, teníamos que estar sentados y, cuando oscurecía, tumbados boca arriba; si hablábamos entre nosotros nos pegaban; nos torturaban a diario y de forma arbitraria. En total, yo debí de pasar un año en aislamiento, en un agujero en absoluta oscuridad y con un frío espantoso. En una ocasión me tuvieron tres meses seguidos. Guantánamo no es una prisión, es un campo de torturas"

Llegir tota l'entrevista. Clicar aquí

Patricia Gabancho: "La cultura catalana se perderá en las dos próximas generaciones"

2008-07-10T16:47:00.015+02:00

Sobre el polèmic document "manifiesto por la lengua común" (si voleu llegir-lo sencer cliqueu aquí)aquí publico 4 enllaços.

Els tres primers els poso arrel d'un email de resposta a un correu electronic de boicot a Tele 5 pel seu suport al manifest que li vaig enviar al meu cunyat Miquel.

El dos primers son dues entrevistes a la periodista Patrícia Gabancho parlant del seu darrer llibre "El preu de ser catalans"

Aqui teniu un parell de fragments:

"Ese es el precio de ser catalán: que lo que un español tiene de serie, nosotros lo hemos de reivindicar. Y yo entiendo que agota, y que la gente diga "oiga, yo me quiero relajar, me da igual si es catalán o español...". Pero esta actitud es suicida. Es una decisión que debe tomar la sociedad catalana: lo dejamos correr, y entonces en dos generaciones se acabó el problema, o tomamos medidas para que las cosas cambien. Porque el desprestigio o la falta de mercado no son irreversibles. Con trabajo y voluntad, podemos recuperarnos."
Llegir la resta clicar aquí

"-¿Qué precio tenemos que pagar por ser catalanes?
- Todo lo que en otras culturas normales los ciudadanos obtienen de forma natural, los catalanes lo tenemos que reivindicar, ganar, luchar. Y esta militancia acaba siendo muy cansada.

- ¿Y por qué nos ocurre esto?
- Porque si no defendemos nuestra cultura y reivindicamos lo que necesitamos como país para autogobernarnos, desaparecerá. Si no lo hacemos nosotros no lo hará nadie. No lo hacen ni los políticos."
Llegir la resta clicar aquí

El tercer és un link a l'espai d'opinió de ràdio de la periodista Empar Moline sobre la no conveniència de boicotejar Tele 5, ella creu que està bé que aquesta cadena doni suport a un manifest d"intel·lectuals".
Clicar aquí per escoltar

L'ultim és un article del filosof J.M. Terricabres.

"Es una incoherencia enorme decir que los territorios no tienen derechos lingüísticos y defender que en España --¿no es un territorio?-- el castellano sea el único idioma impuesto."
Llegir tot l'article.

Notícia molt tremenda . Beach Boys: Surfing North Pole

2008-07-07T17:53:00.008+02:00

L'EVOLUCIÓ Aquestes imatges de satèl.lit --captades l'1 de setembre de 1980, 1990 i 1998-- mostren la regressió del gel a l'Àrtic (àrea vermella).

L'escalfament global amenaça de deixar sense gel l'Àrtic cada estiu
Els científics preveuen que abans del 2015 el pol Nord serà navegable en veler
El Periodico. 5/7/2008
L'Àrtic proporciona els pitjors indicadors del planeta respecte al canvi climàtic. Per més increïble que sembli, l'oceà boreal amenaça de quedar-se sense gel cada estiu cap a l'any 2015 i, molt abans, podria ser travessat en veler.

Aquesta és una de les conclusions de l'informe dirigit pel biòleg marí del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) Carlos Duarte. El setembre de l'any passat, l'expert va ser testimoni directe, a bord del vaixell oceanogràfic Hespérides, de com en un sol mes "es va fondre la mateixa quantitat de gel que durant els últims 15 anys junts".

Tots els indicadors redunden en el pessimisme. L'Àrtic va registrar el maig passat temperatures entre dos i tres graus per sobre de les normals. En algunes àrees la pujada va arribar a ser de sis graus i el gel format durant l'hivern passat no arriba ni a un metre de gruix. La temperatura tèrmica ha augmentat 0,4 graus per dècada, el doble de la mitjana planetària.

Llegir tota la notícia. Clicar aquí.

"Seguim amb la "roja". No era la "rojigualda" ?" (i 2) Que en diu el Herald Tribune ?

2008-07-03T18:44:00.008+02:00

Per acabar amb el tema. Poso 2 vinyetes publicades a El Pais, un d'El Roto i l'altre del Forges (que m'ha suggerit el meu cunyat Miquel) Un fragment del Bloc del periodista Vicent partal que citant al Herald tribune i un fragment d'un article d'opinió d´Albert Om publicat ahir a l´Avui.

'¿Queremos?' Albert Om

"La trampa és voler-nos fer creure que la selecció espanyola és futbol i la catalana és política. Tot el futbol és política i l'Eurocopa, l'autèntica cimera de nacions."

"Hi ha coses de les quals no se'n poden tenir dues. Si s'acosta la selecció espanyola, vol dir que s'allunya la catalana. ¿Podem invertir la tendència? Estic segur que sí, que podemos. La pregunta és: ¿queremos?"

Llegir tot l'article. Clicar aquí.

Quan la "roja" ens va a favor Vicent partal.

"El Herald Tribune, i pràcticament tots els mitjans anglòfons ja que és una notícia d'agència, insisteixen en el fet que a Catalunya i Euskadi no hi ha suport a la selecció espanyola amb aquesta frase: "However, there have been no public screens erected in the northern Catalan regional capital Barcelona and in the Basque port city of Bilbao. Both regions have long-term separatist issues that stem from a distant history..." (ací hi ha l'article)."

Seguim amb la "roja". No era la "rojigualda" ?

2008-07-01T18:56:00.007+02:00

Com sempre en Ferreres sap resumir en un dibuix el que passa, i per altra banda un interessant article de Xavier Bosch sobre la "sort"o excel.lent oportunitat que li ha caigut a Zapatero

El nou orgull espanyol. Xavier Bosch. Avui 1/7/08

"Zapatero és un home amb sort.Tot just l’endemà que la paraula crisi sortís de la seva boca per primera vegada, la selecció espanyola de futbol aconseguia, de forma merescuda, el títol més important de la seva història."

"Ves per on, gràcies a l’Eurocopa, l’esquerra li ha pres la bandera d’Espanya al PP. Entre el futbol i la Cuatro han aconseguit el que semblava una utopia."

"Això sí. Després de l’exhibició patriòtica que hem vist en els últims vuit dies (des de la tanda de penals contra Itàlia fins a la rua d’ahir a Madrid) que mai més no ens diguin que els nacionalistes som nosaltres. Això ja no colarà mai més."

Llegir article sencer. Clicar aqui

El dret a no vibrar amb 'la roja'

2008-06-30T18:47:00.003+02:00

Fragments d'un article de Toni Cruanyes al diari AVUI

"Sóc conscient que avui em toca anar a contracorrent, perquè ni m’agrada el futbol ni em sento identificat amb la selecció espanyola."

"A Catalunya, la majoria dels ciutadans ja senten com a pròpia la selecció de futbol que ahir va guanyar l’Eurocopa. L’espanyolitat demostrada en les últimes setmanes pels seguidors de la roja és més fresca i moderna que la d’abans."

Però, precisament en dies com aquests, és quan més ens dol que Catalunya no tingui representació pròpia, també, en les competicions esportives internacional."

Llegit tot l'article. Clicar aquí.

Especuladors. Aquests si que son "tremendus"

2008-06-27T18:22:00.002+02:00

L'OPEP acusa l'especulació d'encarir el barril en 40 dòlars

25/6/2008. El Periodico.

REUNIÓ A BRUSSEL.LES DE LA UNIÓ EUROPEA I ELS EXTRACTORS DE PETROLI

Els líders de l'OPEP, en una reunió amb la cúpula de la Unió Europea a Brussel.les, van responsabilitzar l'especulació financera del preu actual del petroli, que ahir rondava els 137 dòlars (uns 88 euros) el barril en els mercats internacionals.

L'especulació financera en els mercats petrolífers és responsable d'un sobrecost d'uns 40 dòlars (uns 26 euros) per barril, va assegurar el president de l'OPEP i ministre algerià d'Energia, Xakib Khelil. "El mercat està prou proveït, hi ha més oferta que demanda i hi ha prou reserves comercials", va afirmar Khelil després d'acabar-se la reunió amb la UE.

L'OPEP va insistir que l'escalada dels preus va començar a l'agost i el setembre del 2007, coincidint amb la crisi financera de les hipoteques escombraries nord-americanes, que van desviar cap al mercat de matèries primeres ingents volums de fons especulatius.

Llegit tota la notícia. Cliqueu aquí.

Sobre el mal ús de la història per justificar el present

2008-06-23T11:10:00.006+02:00

Una interessant entrevista a l'historiador aragonès Jose Luis Corral . Aquí teniu uns fragments

El Periodico de Aragón. 23/06/08

"Precisamente contra una serie de manipuladores que se cree en posesión de la verdad histórica y la utiliza falseándola para justificar el presente. Hablo de gente como Jiménez Losantos, César Vidal o Pío Moa que tratan de convencer a la gente de que España es ahora una unidad porque siempre lo fue. Y eso no es así."

¿Cuáles son los tópicos que más daño han hecho a la verdad histórica?

--Uno de ellos el que comentaba antes, hacer creer que España ha existido desde siempre, cuando, por ejemplo la España romana no existió. Existían una serie de territorios diferentes en la península que los romanos llamaban Hispania. En la época musulmana hubo distintos entes territoriales que además fueron cambiando a lo largo de los siglos y cada uno era un reino distinto. Por eso, un tópico falso, por ejemplo, es que los Reyes Católicos unificaron el territorio y dieron origen a la nación española. No es cierto."

Clicar aquí per llegir tota l'entrevista.

Bloc "Tremendu". Un quiosc personal

L'aeroport fantasma de Ciudad Real: 500 milions d'euros.

'Le Monde' qualifica l'aeroport de Ciudad Real com una "trista desviació de les finances públiques"

Un retrat molt clar sobre el que ha passat. Article d'opinió de Joan Barril.

Ciutadans orfes

MANUEL VICENT

Tener clase

Contra el tremendisme mediatic; Que parli l'expert !

El periodico. 8/7/2009 L’ENTREVISTA AMB ALBERT SALAZAR, DIRECTOR MÈDIC.

Albert Salazar: "La grip d'aquest hivern serà com totes"

És responsable del que passa a l’Hospital de Bellvitge, el punt sanitari al qual es dirigeixen dos milions de catalans quan es troben malalts. Un espai dur i delicat.

Dues opinions sobre el fitxatges "tremendus"del "Real Madrid"

Producte estrella: Hipoteca Cristiano

Iu Forn. Avui. 17/06/09.

La parella formada per A i per B visiten una entitat bancària per sol·licitar la hipoteca que els ha de permetre comprar el pis de protecció oficial guanyat en

¿De qui són els diners que es llencen?

PP i els "chiringuitos" de platja

El PP emprende una cruzada por la "cervecita en la playa"

La portavoz del PP, en el Congreso, Soraya Sáenz de Santamaría, argumenta que "los chiringuitos están muy apegados a España"

Ja som independents ? oh yeah !!

EUA equipara Catalunya a altres Estats

Avui. 20/04/09

La web del departament d'Estat d'EUA il·lustra un article sobre la declaració dels drets humans amb una senyera

Lucia Etxebarria i el Facebook

Con amigos así...

tremendista o realista?

El economista Santiago Niño Becerra prevé una tasa de paro del 30% en 2012

"En 2010 empezará la crisis de verdad y será brutal, terrible"

Dues visions de la crisi. Antoni bassas i Quino.

Article de Antoni Bassas: 'La política, a la seva bola'

"malos tiempos para la lirica"

Poesia sota la música

Quin alcalde més "tremendu"

L'alcalde d'Alcaucín tenia 160.000 euros sota un matalàs

A qui correspongui, que prengui nota i faci alguna cosa

L'ENTREVISTA AMB ANTONI MARSAL, PRESIDENT DE LA UNIÓ PATRONAL METAL.LÚRGICA I DE LA UMC

Antoni Marsal: "Els del metall som el 24% del PIB català"

Un dia perfecte

1.400 pocavergonyes i 1.400.000 estupids

Ja hi torno amb mes "cosetes"

Han passat unes setmanes però m'havia oblidat de posar-la

Absolts "per poc" els autors de l'article i la vinyeta del Rei amb l'ós Mitrofan

El Gobierno rebaja por sorpresa la fiscalidad de los banqueros y sus altos ejecutivos con retroactividad

L'intocable Carlos Fabra de Castelló

Fabra: "Si em toca la loteria, em trauré la titola i pixaré a la seu d'IU"

Carlos Fabra ingresó seis millones de euros sin justificar entre 1999 y 2004

Caciquisme a Castelló: Ahir i avui

L'economista escandalitzat

Amb aquesta ja son cinc

Un jutge de Barcelona condemna Jiménez Losantos a indemnitzar ERC amb 60.000 euros

Las futuras querellas contra Losantos

El locutor de la COPE todavía tiene pendientes unos cuantos juicios más.

Injurias contra agentes

Injurias contra el doctor Montes

Pilar Rahola carrega ben fort contra Jordi Miralles

El comunista i l'Audi A6

La Vanguardia digital en català ja és una realitat gràcies a uns desconeguts

Anècdotes dels professionals de la salut que estan en la primera línia

La fi de l'era Bush. Comença l'era de Obama.

Què menjava el "generalisimo" un mes abans de morir ?

El paladar dels tirans

Cotxes oficials i el "congreso sin diputados"

Ses senyories, a les 9 del matí, s'escaquegen

El crim del caixer automàtic. Vida de Rosario Endrinal

Una interssant visió de la crisis financera

La setmana en fotos i vinyetes

Més de 900 milions de persones passen fam en un món amb aliments per al doble dels seus habitants

Houston, tenim un problema.

L'escolarització de 6.000 nens sense matrícula sobreocupa les aules

Manifestació contra la massificació de les aules a Santa Coloma de Gramenet

Bloc Tremendu citat a La Vanguardia.

Cuando las partículas se aceleran... la blogosfera tiembla

"Tremendus" però que molt "tremendus"

Tras el rescate de AIG, sus ejecutivos se gastaron 440.000 dólares en un lujoso hotel

90 anys de la profecia "tremenda" de Francesc Pujols

De la corva de la felicitat a la delgadesa extrema.

Un milió i mig més de cartilles sanitàries amb el mateix pressupost

Miquel Vilardell: "El pobre emmalalteix més que el ric"

Dirigeix l'àrea de medicina interna de l'Hospital de la Vall d'Hebron, la que integren els metges que tracten el malalt de manera global, no només d'un òrgan. És la més difícil, diu.

ANGELS GALLARDO. El Periodico 30/08/08