dimarts 5 d’octubre de 2010

L'aeroport fantasma de Ciudad Real: 500 milions d'euros.

Noticia publicada el 2/10/2010 a La Vanguardia. Tremenda, tremenda.

Mireu-vos aquests dos vídeos que parlen del tema. Realment és vergonyos.

Veure el vídeo 2 Televisió publica Suïssa. clicar aqui.

'Le Monde' qualifica l'aeroport de Ciudad Real com una "trista desviació de les finances públiques"

Un reportatge al rotatiu francès denuncia la ostentosa inversió pública en un aeroport que opera tres vols setmanals gestionats gràcies a una subvenció per la companyia Ryanair

"Avui, un silenci de catedral regna en l'immens hall de sortides", escriu Jean-Jacques Bozonnet al prestigiós diari francès Le Monde en un reportatge d'investigació que situa la colossal inversió pública realitzada en el aeroport de Ciudad Real en el punt de mira. Milions d'euros de diners públics gastats en una cridanera i alhora ruïnosa infraestructura en un context de permanents tensions entre Catalunya i el Govern espanyol per un finançament autonòmic considerada per amplis sectors com desequilibrada i desigual.

El passat dia 27, el rotatiu es va fer ressò de l'escandalós fracàs de l'aeròdrom, a què es refereix com un "aeroport fantasma", que posseeix una de les pistes més llargues d'Europa, unes instal.lacions dimensionades per acollir uns dos milions i mig de passatgers a l'any i que va suposar una inversió de 500 milions d'euros -un 40% dels quals aportats per Caixa Castella-la Manxa, posteriorment intervinguda pel Banc d'Espanya-.

Recentment, la junta de Castella-la Manxa va haver injectar 140.000.000 més per compensar les enormes i constants pèrdues de l'aeroport, que únicament opera tres vols setmanals gestionats per la companyia Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que circulen pels passadissos, explica el periodista.

dimecres 10 de març de 2010

Un retrat molt clar sobre el que ha passat. Article d'opinió de Joan Barril.

Ciutadans orfes

El PERIÓDICO. 10/03/2010 JOAN BARRIL

Les catàstrofes del cel i de la terra formen part de la civilització. Sabem construir ponts per les grans avingudes dels rius. Hem inventat els ports per posar portes al mar. Hem socialitzat el foc i l’hem tancat en llums i llars. Però quan els elements es posen juganers, llavors comença un curiós pugilat entre Déu i els homes. Ho va dir fa un segle el poeta Joan Salvat Papasseit. «Si Déu ha concebut el llamp per castigar els homes, Déu ha estat vençut perBenjamí Franklin», en referència a qui va ser l’inventor del parallamps.

Però no sempre és així. I massa vegades Déu mira cap a una altra banda. Deu ser perquè aquesta idea del Déu que ens deslliura de tot mal no és del tot certa. La divinitat no pot ser Tres en Uno, que tant serveix per obrir portes com per fer funcionar la moto encallada. A Déu també se l’ha d’ajudar, i a vegades l’home també s’ha d’ajudar. S’esperava una nevada important. Poques vegades les previsions meteorològiques –digui el que digui el conseller de la cosa– han estat tan encertades com en aquest cap de setmana, a l’anunciar la nevada en cota i en superfície. Malgrat aquestes previsions, la gent va sortir de casa disposada a circular per les carreteres entre els romàntics flocs del final de l’hivern. I llavors es van trobar amb els desastres.

Ha estat un desastre petit comparat amb les grans catàstrofes de la humanitat. Però un desastre que posa en evidència la nostra fragilitat. Desastre de la xarxa elèctrica, que és incapaç d’aguantar el pes de la neu. Desastre dels arbres que cauen sobre els ja prou precaris camins de ferro. Desastre de les concessionàries de les autopistes, que en l’avidesa dels peatges van invitar els automobilistes a anar cap al no-res. I de res va servir que aixequessin barreres en els peatges, perquè el mal a aquelles hores ja estava fet.

De la ciutadania s’espera més lucidesa i menys lament, és veritat. Però de l’Administració també s’espera que exerceixi el poder sobre les empreses privades que no compleixen amb la vocació social que els ha estat encomanada en règim de concessió. Quan l’Administració no pot exercir el poder sobre aquestes grans companyies, ¿de quin poder estem parlant? La Guàrdia Urbana de Barcelona posa multes als vehicles que en plena nevada es van quedar encallats en llocs prohibits i l’alcalde es mostra magnànim dient que els perdonarà. Es perdona una multa, però, ¿qui perdona l’autoritat?

I després hi ha la mentida. O, per suavitzar-ho, la confusió entre els desitjos del governant i la realitat del carrer. Mentre el secretari d’Interior anunciava que ja no quedava ningú a les carreteres, els pobres conductors intentaven treure l’última energia que quedava als seus telèfons mòbils per trucar a les ràdios i dir: «¡Som aquí!». No és la primera vegada que des de la Conselleria d’Interior es desvia la responsabilitat cap a tercers i es diu que tot s’ha fet bé. Només va ser una nevada, per una altra part esperada. Però una roda de premsa no dóna caliu ni protecció a uns ciutadans encallats en el gel.

L’enunciat de la conselleria de Joan Saura no es limita a Interior. També parla de relacions ciutadanes i de participació. Com a relacions, ben poques. Com a participació, a aguantar-se i la culpa és seva per haver sortit de casa. Per governar bé no n’hi ha prou amb les multes i les prohibicions. A canvi s’ha de donar una mica d’eficàcia. I aquesta, dilluns, va quedar coberta per la neu.

dilluns 8 de març de 2010

Fa molts mesos que no escric res al bloc, i tot i així hem descobert a personatges molt "tremendus", Millet, Montull, entre d'altres, però davant del desànim que et creen algunes noticies, a vegades trobem una perla que et fa somriure i et dóna esperances, aqui la teniu.

He posat un fotograma del film "no matar a un ruiseñor" (1963) de Robert Mulligan, on surt un personatge amb clase com el que descriu Manuel Vicent, és Atticus Finch interpretat per Gregory Peck.

El Pais 07/03/2010

MANUEL VICENT

Tener clase

No depende de la posición social, ni de la educación recibida en un colegio elitista, ni del éxito que se haya alcanzado en la vida. Tener clase es un don enigmático que la naturaleza otorga a ciertas personas sin que en ello intervenga su inteligencia, el dinero ni la edad. Se trata de una secreta seducción que emiten algunos individuos a través de su forma natural de ser y de estar, sin que puedan hacer nada por evitarlo. Este don pegado a la piel es mucho más fascinante que el propio talento. Aunque tener clase no desdeña la nobleza física como un regalo añadido, su atractivo principal se deriva de la belleza moral, que desde el interior del individuo determina cada uno de sus actos. La sociedad está llena de este tipo de seres privilegiados. Tanto si es un campesino analfabeto o un artista famoso, carpintero o científico eminente, fontanero, funcionaria, profesora, arqueóloga, albañil rumano o cargador senegalés, a todos les une una característica: son muy buenos en su oficio y cumplen con su deber por ser su deber, sin darle más importancia. Luego, en la distancia corta, los descubres por su aura estética propia, que se expresa en el modo de mirar, de hablar, de guardar silencio, de caminar, de estar sentados, de sonreír, de permanecer siempre en un discreto segundo plano, sin rehuir nunca la ayuda a los demás ni la entrega a cualquier causa noble, alejados siempre de las formas agresivas, como si la educación se la hubiera proporcionado el aire que respiran. Y encima les sienta bien la ropa, con la elegancia que ya se lleva en los huesos desde que se nace. Este país nuestro sufre hoy una avalancha de vulgaridad insoportable. Las cámaras y los micrófonos están al servicio de cualquier mono patán que busque, a como dé lugar, sus cinco minutos de gloria, a cambio de humillar a toda la sociedad. Pero en medio de la chabacanería y mal gusto reinante también existe gente con clase, ciudadanos resistentes, atrincherados en su propio baluarte, que aspiran a no perder la dignidad. Los encontrarás en cualquier parte, en las capas altas o bajas, en la derecha y en la izquierda. Con ese toque de distinción, que emana de sus cuerpos, son ellos los que purifican el caldo gordo de la calle y te permiten vivir sin ser totalmente humillado.

dilluns 3 d’agost de 2009

Contra el tremendisme mediatic; Que parli l'expert !

El periodico. 8/7/2009 L’ENTREVISTA AMB ALBERT SALAZAR, DIRECTOR MÈDIC.

Albert Salazar: "La grip d'aquest hivern serà com totes"

És responsable del que passa a l’Hospital de Bellvitge, el punt sanitari al qual es dirigeixen dos milions de catalans quan es troben malalts. Un espai dur i delicat.

Àngels GALLARDO

–¿Té por de la grip A?
–No. No li tinc por. La meva experiència em diu que quan t’alarmes anticipadament per una cosa, després la realitat posa les coses al seu lloc i a penes queden en res. Jo crec que la grip d’aquest hivern serà com totes. Cada any tenim epidèmies de grip impressionants.

–¿No li planteja incògnites?
–Hi ha incògnites, però el que estem veient és que els malalts greus per aquesta grip tenien altres patologies importants, i que l’índex de letalitat del nou virus és inferior al dels anteriors. La grip estacional causa una mortalitat espectacular, però no ens en recordem.

–¿Prepara l’hospital d’alguna manera davant la nova grip?
–Cada any el preparem. Tot està previst. Com sempre, l’epidèmia de grip hivernal saturarà l’hospital, els serveis d’urgències treballaran en unes condicions extremes..., però això ens ha passat cada hivern, i alguns –el 1999 i el 2001– d’una forma gravíssima. Si hi ha sorpreses, les afrontarem.

–¿Com?
–Tenim prou llits per a malalts en situació crítica. Podem afrontar una epidèmia greu. Si passa, és clar, deixarem de fer intervencions quirúrgiques programades, i augmentaran les llistes d’espera de cirurgia. Això és així.

–Canviaran els uns per uns altres.
–Exacte. La previsió consisteix a poder activar canvis ràpidament. A saber com actuar en funció del que vagi passant. L’hospital té els llits que té, i sempre està ocupat en un 95% de la seva disponibilitat. A vegades, en el 100%. El que no puc fer ara és tenir sales buides a l’espera de la grip.

–¿Creu que s’està exagerant?
–No. Entenc que un virus nou és una notícia. El que passa és que això per a mi és una cosa normal, quotidiana. Quan vius un fenomen de prop sempre et sembla que qui l’explica li dóna massa importància.

–Massa importància.
–El meu veí és advocat i cada vegada que llegeix això de la grip A em pregunta. Jo li dic que no passa res. Més encara, crec que estan passant coses molt més greus: ¿quants casos de tuberculosi hi ha a Barcelona? ¿Quantes infeccions de sida, gravíssimes, estan passant avui mateix en aquesta ciutat? És lògic que l’Administració s’ocupi de la grip, perquè si no seria una inconsciència, però tot en el seu terme just.

–¿Què és més greu al seu hospital?
–La situació de les llistes d’espera, especialment les dels malalts de càncer. I veure com inverteixo els pocs diners que tinc aquest any. La grip A no em pot fer perdre el nord de la meva obligació diària. Si al desembre hi ha una epidèmia important per aquest virus o un altre, l’afrontarem. N’hem passat moltes.

–¿És molt complicat dirigir mèdicament un hospital?
–Com qualsevol organització de persones. Aquí treballem 800 metges, 2.000 infermeres i un miler de portalliteres i administratius. És l’empresa més gran de l’Hospitalet de Llobregat. Avui, com cada dia, operarem 100 persones, i a urgències n’atendrem 350.

–¿Com se sap la xifra d’urgències?
–La demanda urgent és previsible, molt més del que es podria pensar. Jo vaig ser coordinador d’urgències durant cinc anys en aquest hospital, i sé quants malalts vindran dilluns, quants n’haurem d’ingressar dimarts... El pitjor dia és el dilluns.

–¿Vostè sap tot el que està passant a l’hospital?
–Ho sé bastant. La meva activitat diària consisteix a donar resposta al que l’hospital necessitarà les 24 hores immediates: quants llits per a malalts crítics, quants per a urgències... M’he d’assegurar que aquests 100 malalts programats per operar-se tindran cirurgià, quiròfan i llit. I he de procurar que a la tarda quedin llits lliures per a nous malalts urgents greus.

–¿També sap quants seran?
–Uns 30. Si a les tres de la tarda no tinc aquests 30 llits lliures, sé que quan demà arribi a l’hospital hi haurà malalts en lliteres, a urgències, pendents d’ingressar. La meva feina consisteix a evitar-ho.

–Vostè munta cada dia un puzle que hores després es desmunta.
–Si fa no fa. Però si tens un model i tot està planificat, els imprevistos són mínims. Jo no puc preveure un accident, però no deixaré a la improvisació una cosa que sé que passarà: jo sé que avui vindran entre 340 i 360 persones a urgències.

–¿Treballa sota molta pressió?
–Hauria de dir que sí, però la veritat és que no tinc aquesta sensació. Estic entrenat per actuar sota pressió. La feina més forta que he fet en la meva vida van ser els cinc anys que vaig dirigir l’àrea d’urgències. Si has passat per un destí que és el pitjor de l’hospital, estàs preparat per afrontar qualsevol conflicte. Encara que rebo el pes de tot l’hospital, no em sento pressionat.

dimecres 17 de juny de 2009

Dues opinions sobre el fitxatges "tremendus"del "Real Madrid"

Producte estrella: Hipoteca Cristiano

Iu Forn. Avui. 17/06/09.

La parella formada per A i per B visiten una entitat bancària per sol·licitar la hipoteca que els ha de permetre comprar el pis de protecció oficial guanyat en

un sorteig. Escoltem el senyor banc: “Cinc habitatges per a 26.983 aspirants i us toca. Molt bé, no? I a què heu vingut, a explicar-me la sort que teniu?... Una què?... Una hipoteca? Voleu una hipoteca? Ha, ha, ha. Quin gran sentit de l’humor teniu... Perdoneu, vaig a trucar a un company d’una altra sucursal... Pep, tinc aquí un parell de passerells que diu que volen una hipoteca... Hauries de veure’ls la carona, sí... No, no els he fotut fora perquè encara estic rebolcant-me per terra de l’atac de riure que m’ha agafat...”.

En W és un empresari que va a veure el delegat de la sucursal bancària amb qui treballa des de fa més de 20 anys. Una sucursal que, gràcies al senyor W i d’altres senyors W com ell, ha guanyat molts diners. Escoltem què diu el senyor W: “Necessito un crèdit de 70 milions de pessetes... No, és per a unes noves màquines que em permetrien obrir un nou segment de negoci i crear 5 llocs de treball més... Sí, de moment cinc, però la idea és que en dos anys en pugui crear 10 més... Sí, sí, conservant ja els 24 que tinc ara, sí... Ah, que no pot ser... Ho diu la central... Ja ho entenc ja, però tu no podries fer una gestió per... Ah, que és impossible, que et sap molt de greu, però que han tancat l’aixeta... Vaja...”.

I ara escoltem el ciutadà Florentino de visita al despatx del superdirector suprem de CajaEspe (digui-li Banc Eresnoviadelmar): “Nada, machote, tú te vienes al palco y te pones de croquetas hasta el culo... ¿Azafatas? Y si quieres azafatos, también... Y, oye, campeón, ¿150 millones de euros no los tendrás aquí a mano, verdad?... Joder, figura, pues claro que tendrás un autógrafo suyo... Sí, sí, me los llevo en efectivo... Un abrazo”.

¿De qui són els diners que es llencen?

JOSEP-MARIA Terricabras. El periodico de Catalunya 17/06/09.

Fa dies que assistim a l’espectacle obscè d’uns fitxatges de jugadors de futbol pagats a preus astronòmics. Es justifica amb bestieses del tipus: «Si es paguen aquests diners és que ho valen» o bé «Són inversions que es recuperen fàcilment». En molts altres casos és mentida que els preus siguin els correctes. ¿O no hem après res encara de la crisi immobiliària? També és mentida que despeses incomprensibles puguin ser rendibles. ¿Algun economista recomanaria que una empresa com el Reial Madrid, que arrossega un dèficit de 500 milions d’euros, fes despeses ni remotament semblants a les que està fent el senyor Florentino Pérez?
Hi ha, és clar, una colla de punts interessants en tot plegat. D’una banda, el president del Reial Madrid no hi posa ni un duro de la seva butxaca. I, quan li convingui, se n’anirà a casa seva tan content, tal com va fer quan no va acabar el seu primer mandat. D’altra banda, la pregunta clau és: «D’on surten els diners?», perquè el club no en té, el president no n’hi posa, però, en canvi, la mercaderia s’ha de pagar al comptat. Doncs surten d’alguna entitat bancària, que es veu que concedeix crèdit al club, segurament amb l’aval del seu patrimoni.
No sé si el periodisme d’investigació encara existeix o si ja ha estat prohibit. Però estaria molt bé que algú ens fes saber el nom del banc o bancs que hagin fet els crèdits i les condicions amb què els han fet (interessos, terminis, recàrrecs en cas d’incompliment, etcètera). Per garantir la transparència en l’ús dels diners, també s’hauria de saber si aquests bancs han obtingut ajuts públics per poder tirar endavant, quantes peticions més de crèdit han rebut d’altres empreses i particulars, quantes n’han atès i en quines condicions. Perquè potser serà la fiscalia la que hi hagi d’intervenir d’ofici.
En una època de crisi gravíssima, no s’ha de poder jugar amb els diners de tots per caprici i vanitat. Ja ho sé que el capitalisme ho permet tot. Sobretot permet la injustícia i el menyspreu. Francament, no entenc que aquesta bogeria no provoqui alarma social i un control estricte.

dijous 23 d’abril de 2009

PP i els "chiringuitos" de platja

Noticia molt curiosa publicada al diari Publico.

El PP emprende una cruzada por la "cervecita en la playa"

La portavoz del PP, en el Congreso, Soraya Sáenz de Santamaría, argumenta que "los chiringuitos están muy apegados a España"

La decisión del Ministerio de Medio Ambiente de acabar con los chiringuitos tal y como hoy se conciben, en aplicación de la Ley de Costas —de 1988, que establece criterios de instalación—, ha puesto en pie de guerra al PP. Los conservadores consideran intolerable acabar con algo tan español, y enmarcan la medida dentro de las "improvisaciones geniales del Gobierno".

"Los chiringuitos, o expendedores de alimentos y bebidas en la playa como lo llaman ellos, están muy apegados a España. A los españoles les gusta tomarse una ración o una cervecita en la playa", ha afirmado la portavoz del PP, en el Congreso, Soraya Sáenz de Santamaría -en Onda Cero-, quien ha anunciado que su grupo parlamentario va a presentar una iniciativa para que se paralicen los derribos.

Con estos argumentos, el PP va en coherencia con los resultados de estudios como los de la consultora TNS, que entre otras cosas concluyen que los amigos, la playa, la siesta, las ensaladas o los chiringuitos no pueden faltar.

"Es necesario que se renueven las concesiones y que se elabore un plan de integración en las playas. Muchas familias viven de ello y no pueden quedar en el limbo", ha argumentado Sáenz de Santamaría.

dimarts 21 d’abril de 2009

Ja som independents ? oh yeah !!

Noticia publicada al diari Avui.